El tren més difícil del món... i un dels més turístics

Després d'uns dies a les muntanyes avancem una mica més cap al sud fins a Riobamba. Allà surt el tren que recorre el què queda de l'antiga línia de Quito a Guayaquil que va quedar destruïda arran d'un episodi del Niño. El tros que van arreglar és el més turístic i tan sols serveix per passejar turistes. El trajecte val 11$ per persona i la veritat és que és més espectacular el cremallera de Núria peró com que no ho saps fins que hi ets i el trajecte ens acostava a Guayaquildoncs no vam poder estar-nos-en. Per si no fos suficient estava ple de turistes. No n'haviem vist tants de junts en tot el viatge, i això que no estem en temporada alta. Per primer cop des de que sóm a l'Equador ens ha fet bon dia i hem tingut unes vistes espectaculars del pic més alt del país, el Chimborazo de 6.310m i altres volcans de la zona.

El camí és bonic i té trams espectaculars però el paisatge fa reflexionar. Encara no hem vist cap bosc natural als Andes equatorians. Tot són plantacions d'eucaliptus i pins de nortamèrica. Els conreus arriben fins als 4.000m i s'enfilen per les vessants més escarpades. No sé si és cosa dels espanyols o de l'imperi inca encara que crec que ve d'antic i em decanto pels darrers.

El trajecte el fem sobre el sostre dels vagons per tenir més bona vista. El punt culminant és el què en diuen la "Nariz del Diablo" que és un tram molt escarpat en què per superar-lo van construïr un zig-zag en què el tren ha d'anar fent marxa endavant i endarrera... amb el cremallera no els hagues fet falta. La veritat és que va estar bé però degut a problemes amb el tren i la via el trajecte es va allargar unes 3-4 hores més del compte i al final ja va ser massa.

Notes: ja hi ha l'entrada sobre Quito. Moltes gràcies per tots els comentaris. La veritat és que anima molt veure que hi ha gent que et segueix i que en certa manera compartim el viatge. Ens agradaria respondre-us a tots però a vegades no tenim temps. Gràcies!!

Poblets dels andes

Després d'uns quants dies de ciutat, ja teniem ganes d 'una mica de tranquilitat i natura! De Quito arrribem a Pujilí, un poble petit de muntanya. Ens diuen que no hi ha cap pensió per dormir, però al final trobem una mena d'hotel amb piscina, sauna i jacuzi (però com que no hi ha ningú no funcionen ) , a les afores del poble. Som els unics turistes i ens fan bon preu. Esta bé perquè tenim una habitació força luxosa amb tele amb satèlit i tot! L 'home que porta l 'hotel és artista i professor, i xerrem amb ell. Al matí ens deixa al poble i anem cap a Quilotoa, un poble on hi ha una llacuna al cràter d 'un volcà. Ens allotgem en una pensió d 'una família quichua, molt senzilla però acollidora. Fins i tot tenen un mico petit! Jo estic molt contenta fins que se'm pixa a sobre 2 cops i a sobre em mossega, és un mico malparit! Baixem fins a la llacuna, que és espectacular, amb aigua de color esmeralda. Com que em fa mandra la pujada, jo vaig amb cavall, i en Joan , que és molt valent, va apeu. A l vespre, quan tornem a la pensió, ens diuen que s'ha casat la filla del propietari de la pensió, i que com que som els únics turistes a la pensió, vindrà tota la família per celebrar=ho. Primer els adults experimentats donen consells als recen casats (que tenen 19 anys). Despres, a base de cervesa, es van animant i acabem tots ballant. El tinent del poble acaba tan borratxo, que li posen un matalàs a terra per dormir la mona. Ens agrada molt compartir un dia de celebració amb una família quichua!
El dia seguent, marxem a les 6 del matí amb en Manuel, el propietari de la pensió, fins a Saquisilí, un altre poblet on hi ha mercat. Veiem tot el bestiar, el menjar, roba... És molt mogut, acolorit i entretingut.

Quito

Trobem un hotel molt barat i ens dediquem a passejar per la ciutat. El centre històric està ben conservat i és molt bonic. Casalots de pedra i moltes esglésies. Els dies són grisos i plou cada dia però amb la jaqueta impermeable es pot anar a tot arreu sense perill.

La part nova no té gaire gràcia peró visitem alguns parcs molt grans. Aquí els equatorians es reuneixen els dies de festa per jugar a futbol, voleibol i passar el dia.

Mercat i "Dia de los muertos" a Otavalo

Després de l'etapa més llarga del viatge, gairebé 30 hores de bus degut a una carretera tallada i un camí llarg, entrem a l'Equador. Estrenem la nova constitució del país que a primer cop d'ull sembla còmode i tornem a canviar de moneda un altre cop. Ara anem amb dolars americans encara que sembla que hi ha plans per tornar a tenir moneda pròpia.
En part, hem fet aquesta llarga etapa per arribar al mercat del dissabte a Otavalo. Hi arriba gent dels pobles del voltant a vendre bestiar, artesania, hortalises i de tot una mica. La majoria són indígenes Quichuas que aprofiten per arreglar-se i baixar a la ciutat. També hi ha força xafarders que venen de ciutats i turistes amb càmeres, com nosaltres. El mercat del bestiar és el més curiós de veure, potser perquè a Catalunya cada cop en queden menys. Está a les afores, creueant el riu. Els venedors porten poca cosa i variada però n'hi ha molts. Uns porten vaques, uns quants porcs, gallines i cuys (conills porquins), gossos, galls i gats, etc. Ja us podeu imaginar la feina que varem tenir a fer fotos amb els animals pel poster de l'Eli!
Més cap al centre, a la plaça dels Ponchos, hi ha parades on es pot dinar per 1,5 dolars un dels típics "almuerzos" que consisteix en un plat amb arròs, una mica d'amanida gairebé simbòlica, una mica de pasta i una mica de carn. Als voltants hi ha artesania i de tot per remenar com jerseis, bolsos, bossetes, gorros, instruments i de tot. Sembla que deu ser per alguna qüestió biològica que tothom, sigui del país que sigui, segueix gairebé la mateixa estrategia: les dones van remenant i mentre els homes s'ho miren a una distància prudencial carregats de paciència. Sort que no podem carregar gaires coses i un bolso i una bosseta va ser suficient per satisfer l'Eli.

Es veu que a l'Equador, o potser és cosa de la zona Andina, hi ha força tradició de baralles de galls i Otavalo té una galleria on es pot veure l'espectacle. Hem decidit deixar-ho per més endavant, potser encara no estem preparats.

L'endemà del mercat era dia 2 de novembre hi les comunitats indígenes celebren el "dia de los muertos" de forma força diferent a com vivim la mort els occidentals. El cementiri s'omple de vida i alegria. Les famílies es reuneixen al voltant dels seus morts, arreglen les tombes i els hi porten menjar. Ningú està trist, és una festa i es celebra amb els millors vestits i menjars. Els voltants del cementiri són plens de parades de menjar, flors, creus. Música, crits dels botiguers... res a veure amb els nostres cementiris.

Avanç de marxar del poble em vaig afaitar en una barberia, que els indígenes no van barbuts i aquí ja no hi a guerrilla. Així intentem semblar com menys guiris millor encara que ho tenim una mica difícil.

Bogotà

Arribem a Bogotà el dia 27 d'octubre al matí, al barri de la Candelaria, la part vella de la ciutat. Es un barri molt bonic, els carrers son estrets i les cases de colors, l'ambient ens fa pensar una mica en la vila de Gracia de Barcelona. Hi ha molt jovent, artistes i bohemis. A Bogotà hi viu un amic de'n Diego (un amic Colombià que viu a banyoles) i només arribar el truquem per quedar. Al vespre, l'amic de'n Diego, que es diu Camilo, ens ve a buscar a l 'hostal i mentre passegem ens explica moltes coses de la ciutat, es fantastic tenir un guia autòcton i entregat! Els dos dies seguents, com que ja estem ben informats i orientats, caminem per la ciutat, visitem el museu d'historia natural... La part nova de la ciutat és molt moderna, amb grans edificis, parcs... Ben diferent del barri on ens estem nosaltres.
També coneixem Bogota de nit, anem a una jam session i despres fem unes cerveses amb en Camilo en bars economics (per no dir cutres) pero de bon ambient. Gracies Camilo!

Parc Natural Nacional "Los Nevados"

Després de Manizales vam agafar un autobús direcció a Murillo i vam parar a la Laguna Negra, a 3750m d'alçada. Allà en Mancho, el guia de la pensió on ens estavem a Manizales, ens havia contactat amb l'Octavio i la Lina que hi tenen una mena de restaurant amb una habitació i zona d'acampada. Com que estalviem tant com podem (a veure si al final podem anar a les Galàpagos...) vam plantar la tenda confiant que els sacs de dormir serien tan valents com diuen... l'Eli creu que es van quedar una mica curts però encara estem vius i tenim tots els dits sencers :)

Com que de neu i roca ja en tenim als Pirineus vam decidir pujar fins on fos possible sense entrar al Parc Natural ja que, com transició des del pàramo fins a les selves boiroses i, com que el parc comença a partir dels 4100 m d'alçada, ja teniem espaihem explicat a l'entrada anterior, és molt car i pels estrangers encara més. De fet, el què voliem veure era la suficient a la zona perifèrica del parc. El parc està coronat pel Nevado del Ruiz, de 5389 m i cobert de glaceres permanents. El primer dia de bon matí ens van dir que no hi havia núbols i que hi havia molt bona vista del cim. Vam fer una caminada fins al turó de davant la tenda i al darrera va apareixer l'impressionant imatge de la muntanya. Tot i ser un turonet amb herba i vaques pasturant, l'alçada es notava i a més, encara que sigui un turonet que no deu tenir ni nom, és el nostre primer cim de més de 4000 metres!!

Els paisatges són molt bonics i les plantes espectaculars. És molt curiós veure anecs i col·librins apanyant-se-les a més de 4000m.

Després de 2 dies d'altura vam baixar per un camí molt maco que en poc més de 1500 metres de desnivell i uns 20 km passaves de pàramo (semblant als prats alpins) a selves boiroses. A l'inici del camí vam estalviar-nos uns 40 minuts de camí gràcies a un camió que cada dia puja a buscar la llet als ramaders de la zona. Vam arribar satisfets però força cansats i, de fet, l'Eli encara camina com una iaia.

En l'entrada anterior sobre Manizales ens haviem oblidat de comentar dues coses. La primera és que vam trobar-nos amb el primer català del viatge, l'Ivan de Reus. Varem compartir converses i alguns trucs pel blog (Gràcies pel traductor automàtic!). L'altre cosa que voliem comentar era que a l'hostal vam veure un reportatge sobre la història recent de Colòmbia que es titula "Colómbia vive. 25 años de resisténcia". Ens va ajudar a entendre una mica millor aquest país i quins han estat els actors principals d'aquests últims anys: varis grups guerrillers, els diferents càrtels de la droga, els paramilitars i els polítics, que sempre han anat molt lligats a algun d'aquests grups. Actualment governa l'Uribe que és de la corda dels paramilitars.


I per acabar una mica de sols per la Clara :)

Medellin i Manizales: ciutats "paisas"

Després d'unes d'una nit sencera d'autobus des de Cartagena arribem a Medellin. Ja ens havien advertit que els "paisas" eren força diferents dels "costeños" i realment es nota força. A la costa del Carib teniem la sensació que quan ens veien amb cara d'estrangers els preus s'inflaven, intentaven inventar la manera de guanyar-se uns pesos i costava que et donèssin l'informació que els demanaves, sigui el preu d'un sopar o els diferents allotjaments disponibles.

Medellin és una ciutat moderna, força semblant a les europeas, amb metro, carrers segurs i gent amable, fins i tot amb els turistes. Ens vam estar 2 dies i mig però la veritat és que no vam voltar gaire. Estavem en un alberg de "motxillaires guais", la majoria nordamericans. Molt motxillaire hippie però era el lloc més car on hem estat. L'avantatge és que teniem internet gratuït, pel·lícules, cuina, dos ous i pa per esmorzar. Com que l'Eli i els seus intestins encara s'estaven recuperant, tots aquests luxes ens van anar molt bé per passar l'estona. Pels que ja estigueu a la facebooksfera (feisbucosfera pels catalans) suposo que ja us heu adonat que em entrat en aquest món virtual tot aprofitant la connexió gratuïta a internet. També hem penjat moltes fotos i finalment hem fet la llista d'observacions d'ocells (la Clara ja estava impacienta per veure tota la llista de paraulotes en llatí! Si voleu veure quina cara fan podeu buscar imatges a internet). A part de tot això hem passejat, hem vist mercats i típica plaça Bolivar amb l'estatua eqüestre del pare de la independència que no pot faltar a cap ciutat colombiana o veneçolana, almenys les què hem visitat fins ara.

El tercer dia al matí vam agafar un autobús cap a Manizales, ciutat paisa molt pròxima al Parc Nacional Natural de Los Nevados. Allà vam visitar la universitat i el seu jardí botànic. A la universitat s'hi veu un ambient força progressista amb murals del Che, parades de llibres, cartells d'activitats variades com cineforums, presentacions de llibres i concerts. El jardí botànic fa venir embeja comparat amb els 4 pins i hivernacles que tenim a Barcelona. També vam aprofitar per dinar per menys de dos euros. A veure si n'aprenen els del Grup Soteras (el monopoli de menjadors universitaris a la UB)!

A la pensió on estavem ens van proposar una excursió d'un dia al Nevado del Ruiz, un cim volcànic dins del parc natural per 95.000 pesos per persona, el què tenim de presupost per més de dos dies. Efectivament, aquest parc natural també estava concessionat a la mateixa empresa que el parc natural de Tayrona. Per sort vam parlar amb en Mancho, un guia de la zona que ens va contactar amb una casa que hi ha prop de l'entrada del parc, a la zona perifèrica. I allà vam anar però això ja és una altre història...