diumenge, 23 de novembre de 2008

Illes Galápagos

Les Illes Galàpagos, a diferencia d’altres illes, no han estat mai connectades al continent. La primera illa va sorgir d’una erupció volcànica fa 5 milions d’anys, i la resta s’han anat formant en erupcions posteriors. Alguns dels volcans que han format les Galàpagos estan adormits, però altres segueixen actius. Totes les plantes i animals que han colonitzat l’arxipelag han d’haver arribat des del continent. Peró com? La majoria d’ocells i llabors de plantes van arribar per l’aire, durant grans tempestes. Petits mamífers i rèptils van arribar per mar, a través de petites illes flotants formades per troncs i vegetació arrossegats per les riuades dels grans rius del continent. Això explica perquè a les illes no hi han arribat anfibis (un viatge en un tronc flotant des del continent pot durar un mínim de 2 setmanes i cap amfibi pot aguantar la insolació i la manca d’aigua durant tant temps) i en canvi els rèptils son els animals terrestres dominants, ocupant nínxols que normalment ocupen mamífers (podríem dir que les tortugues gegants de les Galàpagos fan el paper de les vaques o cabres…). Els lleons marins i els pingüins se suposa que van arribar nedant, ajudats pel corrent de Humbolt. Aquest procés de colonització es va donar durant tants milions d’anys, i els animals que arribaven s’havien d’adaptar a viure en un ambient inospid i peculiar o morien. Un dels motius que que les Galàpagos siguin un lloc únic, es que el clima es més fred i sec que en illes oceàniques similars. Això es deu als diferents corrents oceànics que passen prop de les Galàpagos, en especial al corrent de Humboldt, que porta aigües fredes i carregades de nutrients del sur.

Per la història de la biologia també han tingut un paper molt destacat ja que van servir d'inspiració a Charles Darwin quan va visitar les illes al 1835 per formular posteriorment la teoria de l'evolució en el llibre "L'origen de les espècies" que que vam comprar per l'ocasió. Un dels exemples clàssics són els pinsans que habiten a les illes. N'hi ha 13 espècies semblants però amb formes dels becs i mides diferents adaptats a diferents fonts d'alimentació. Això va fer-li pensar que devien venir d'un mateix antecessor que es va anar adaptant a les diferents zones i nínxols de les illes.

La historia humana a les Galàpagos és relativament recent. Es van descobrir l’any 1535 i fins al segle XIX nomes eren ocupades per pirates i baleners. Això explica perquè els animals de les Galàpagos gairebé no tenen por dels humans.


Mostra un mapa més gran

No teníem temps il·limitat i volíem veure unes quantes illes, algunes de les quals no estan habitades i són de difícil accés així que vam apuntar-nos a un creuer organitzat de 5 dies. Vam arribar a l'illa més poblada, la de Santa Cruz i d'allà ens van portar a veure les famoses tortugues gegants. A la tarda vam passar algunes hores a Puerto Ayora, la ciutat més gran de l'arxipèlag, on vam passejar pel passeig marítim. El més curiós és veure com de confiats i fins i tot descarats són els animals. A la zona on els pescadors descarreguen el peix els pelicans, gavines de lava i algun lleó marí estan a l'aguait a veure si poden arreplegar alguna cosa i s'enfilen a les barques i taules. Durant la primera nit naveguem fins a Isabela, l'illa més gran. Allà vam veure un centre de cria de tortugues gegants i vam nedar amb ulleres i tub pels manglars, uns arbres que creixen amb les arrels submergides al mar. Vam veure tortugues marines, molts peixos i vam rescatar a 4 companys del vaixell que eren arrossegats per la corrent de la marea. Sort que som tant forts! També vam visitar una illeta deserta, Tintorera, on en una badia hi descansen taurons i hi ha moltes iguanes marines.

Després d'una altra nit navegant ens llevem a les costes de Floreana. Aquí visitem la famosa Post Office Bay, una badia on un balener del segle XIX va tenir l'idea de deixar un barril a mode de bústia on els vaixells paraven a deixar i recollir correu per portar a port ja que les expedicions baleneres podien passar-se 5 anys sense tornar a casa. Així els vaixells que tornaven a casa portaven el correu a les famílies. Ara es manté com a tradició però em sembla que passaran uns quants anys fins que algun conciutadà trobi el paperet que hem deixat i el porti a casa. Nosaltres no hem trobat cap carta per Catalunya, la més propera ens quedava a Huesca i pròximament no tenim pensat d'anar-hi. Sort que tenim bloc! A l'illa hi viuen unes 100 famílies però no ha estat fins fa 50 anys que algú va aconseguir establir-s'hi permanentment. La Mercedes, filla de la Montserrat Maspons que ens acull i ens cuida a Guayaquil, ens va deixar un llibre titulat "Floreana, lista de correos" que explica la història dels primers que ho van aconseguir, els Wittmer, una família alemanya. Una història interessant que explica les dificultats de ser autosuficient, amb morts, desapareguts i rivalitats entre pobladors. També visitem una platja on hi crien tortugues marines i és plena de rajades que es veuen des de la vora.

El quart dia el passem a l'Illa Española que, malgrat el nom, ha estat la que ens ha agradat més. És una illa sense habitar encara que hi van deixar cabres que van fer molt mal a la vegetació peró que al final han aconseguit eliminar. La platja és plena de lleons marins i a l'Eli li cau la baba (a mi també una mica ;-)). Fent snorkel (nedar amb ulleres i tub) m'acosto fins a un illot de davant de la platja i a la tornada m'apareix una lleona marina molt juganera. La sensació és impressionant: entre temor, curiositat i ganes de jugar. A l'aigua deixen de ser animals pesats i maldestres per convertir-se en ràpids i àgils. Et donen voltes, s'acosten fins que al cap d'uns minuts desapareixen i et deixen sol, pensant que a la vora de la platja t'espera el mascle que és el doble de gros, amb cara de pocs amics i que es passa l'estona cridant per marcar el territori i controlar l'harem... Per sort no se m'acosta i, de fet, diuen que no fan res encara que millor no provar-ho. Després vam anar a Punta Suarez on hi ha colònies d'albatros, piqueros de potes blaves i de Nazca, gavines de cuaforcada, ocells tropicals... Ens hi haguéssim quedat una setmana!

L'últim dia de creuer ens deixen a l'illa de San Cristóbal i visitem el centre d'interpretació del parc natural. Ha estat bé però no era un creuer naturalista i hem tingut la sensació d'anar massa ràpid. Per sort aquesta era una opinió compartida per un grup de 5 bascos i en Felipe, un estudiant de biologia de Vancouver. Entre tots ens hem discutit una mica amb el guia peró no n'hem tret gaire res. Si algun biòleg vol repetir l'experiència i no té problemes de diners (difícil entre els biólegs) recomanem buscar algun creuer especialitzat o tenir molt temps i anar per lliure.

Després del creuer ens hem quedat uns dies a San Cristóbal, a Puerto Baquerizo Moreno. És un poble de 4000 habitants molt tranquil on conviuen turisme, pesca i naturalesa. Les platges són compartides pels lleons marins i els humans i sembla que no hi ha problemes de convivència. Des d'aquí hem fet excursions per l'illa. Un dia a Cerro Tijeretas (el lloc on se suposa que va arribar en Darwin) i platges del voltant. Un dia al Junco, un llac situat en un cràter a la part alta de l'illa on es pot veure la zona humida i la seva vegetació. Un altre dia vam fer una excursió en barca que ens va portar al León Dormido, un Illot escarpat, a Isla Lobos on vam poder fer snorkel amb iguanes marines i lleons marins petits tot i que sempre amb un ull posat sobre el mascle que voltava per la zona encara que el pescador que ens acompanyava assegurés que no fan res. Ha esatat molt bé uns dies de calma, sense programa ni guia que t'apretin.

Per acabar-ho de rematar hem agafat una barca que ens ha portat a Santa Cruz on hem passat un dia avanç de tornar a Guayaquil. Hem visitat l'Estació Científica Charles Darwin on tenen programes de cria de diverses subespècies de tortugues i iguanes terrestres i un museu.

Ens hem quedat amb ganes de tornar-hi i amb moltes coses per explicar però potser més endavant tindrem més temps per estendre'ns en els detalls i reflexions. La fundació Charles Darwin té programes de voluntariat i de beques per programes d'investigació així que potser en una altre ocasió ens o podrem mirar amb més calma.

Més fotos a http://picasaweb.google.com/joanmaspons/IllesGalPagosNovembre2008#

dimarts, 11 de novembre de 2008

El tren més difícil del món... i un dels més turístics

Després d'uns dies a les muntanyes avancem una mica més cap al sud fins a Riobamba. Allà surt el tren que recorre el què queda de l'antiga línia de Quito a Guayaquil que va quedar destruïda arran d'un episodi del Niño. El tros que van arreglar és el més turístic i tan sols serveix per passejar turistes. El trajecte val 11$ per persona i la veritat és que és més espectacular el cremallera de Núria peró com que no ho saps fins que hi ets i el trajecte ens acostava a Guayaquildoncs no vam poder estar-nos-en. Per si no fos suficient estava ple de turistes. No n'haviem vist tants de junts en tot el viatge, i això que no estem en temporada alta. Per primer cop des de que sóm a l'Equador ens ha fet bon dia i hem tingut unes vistes espectaculars del pic més alt del país, el Chimborazo de 6.310m i altres volcans de la zona.

El camí és bonic i té trams espectaculars però el paisatge fa reflexionar. Encara no hem vist cap bosc natural als Andes equatorians. Tot són plantacions d'eucaliptus i pins de nortamèrica. Els conreus arriben fins als 4.000m i s'enfilen per les vessants més escarpades. No sé si és cosa dels espanyols o de l'imperi inca encara que crec que ve d'antic i em decanto pels darrers.

El trajecte el fem sobre el sostre dels vagons per tenir més bona vista. El punt culminant és el què en diuen la "Nariz del Diablo" que és un tram molt escarpat en què per superar-lo van construïr un zig-zag en què el tren ha d'anar fent marxa endavant i endarrera... amb el cremallera no els hagues fet falta. La veritat és que va estar bé però degut a problemes amb el tren i la via el trajecte es va allargar unes 3-4 hores més del compte i al final ja va ser massa.

Notes: ja hi ha l'entrada sobre Quito. Moltes gràcies per tots els comentaris. La veritat és que anima molt veure que hi ha gent que et segueix i que en certa manera compartim el viatge. Ens agradaria respondre-us a tots però a vegades no tenim temps. Gràcies!!

dijous, 6 de novembre de 2008

Poblets dels andes








Després d'uns quants dies de ciutat, ja teniem ganes d 'una mica de tranquilitat i natura! De Quito arrribem a Pujilí, un poble petit de muntanya. Ens diuen que no hi ha cap pensió per dormir, però al final trobem una mena d'hotel amb piscina, sauna i jacuzi (però com que no hi ha ningú no funcionen ) , a les afores del poble. Som els unics turistes i ens fan bon preu. Esta bé perquè tenim una habitació força luxosa amb tele amb satèlit i tot! L 'home que porta l 'hotel és artista i professor, i xerrem amb ell. Al matí ens deixa al poble i anem cap a Quilotoa, un poble on hi ha una llacuna al cràter d 'un volcà. Ens allotgem en una pensió d 'una família quichua, molt senzilla però acollidora. Fins i tot tenen un mico petit! Jo estic molt contenta fins que se'm pixa a sobre 2 cops i a sobre em mossega, és un mico malparit! Baixem fins a la llacuna, que és espectacular, amb aigua de color esmeralda. Com que em fa mandra la pujada, jo vaig amb cavall, i en Joan , que és molt valent, va apeu. A l vespre, quan tornem a la pensió, ens diuen que s'ha casat la filla del propietari de la pensió, i que com que som els únics turistes a la pensió, vindrà tota la família per celebrar=ho. Primer els adults experimentats donen consells als recen casats (que tenen 19 anys). Despres, a base de cervesa, es van animant i acabem tots ballant. El tinent del poble acaba tan borratxo, que li posen un matalàs a terra per dormir la mona. Ens agrada molt compartir un dia de celebració amb una família quichua!
El dia seguent, marxem a les 6 del matí amb en Manuel, el propietari de la pensió, fins a Saquisilí, un altre poblet on hi ha mercat. Veiem tot el bestiar, el menjar, roba... És molt mogut, acolorit i entretingut.







Quito

Trobem un hotel molt barat i ens dediquem a passejar per la ciutat. El centre històric està ben conservat i és molt bonic. Casalots de pedra i moltes esglésies. Els dies són grisos i plou cada dia però amb la jaqueta impermeable es pot anar a tot arreu sense perill.

La part nova no té gaire gràcia peró visitem alguns parcs molt grans. Aquí els equatorians es reuneixen els dies de festa per jugar a futbol, voleibol i passar el dia.

Mercat i "Dia de los muertos" a Otavalo

Després de l'etapa més llarga del viatge, gairebé 30 hores de bus degut a una carretera tallada i un camí llarg, entrem a l'Equador. Estrenem la nova constitució del país que a primer cop d'ull sembla còmode i tornem a canviar de moneda un altre cop. Ara anem amb dolars americans encara que sembla que hi ha plans per tornar a tenir moneda pròpia.
En part, hem fet aquesta llarga etapa per arribar al mercat del dissabte a Otavalo. Hi arriba gent dels pobles del voltant a vendre bestiar, artesania, hortalises i de tot una mica. La majoria són indígenes Quichuas que aprofiten per arreglar-se i baixar a la ciutat. També hi ha força xafarders que venen de ciutats i turistes amb càmeres, com nosaltres. El mercat del bestiar és el més curiós de veure, potser perquè a Catalunya cada cop en queden menys. Está a les afores, creueant el riu. Els venedors porten poca cosa i variada però n'hi ha molts. Uns porten vaques, uns quants porcs, gallines i cuys (conills porquins), gossos, galls i gats, etc. Ja us podeu imaginar la feina que varem tenir a fer fotos amb els animals pel poster de l'Eli!
Més cap al centre, a la plaça dels Ponchos, hi ha parades on es pot dinar per 1,5 dolars un dels típics "almuerzos" que consisteix en un plat amb arròs, una mica d'amanida gairebé simbòlica, una mica de pasta i una mica de carn. Als voltants hi ha artesania i de tot per remenar com jerseis, bolsos, bossetes, gorros, instruments i de tot. Sembla que deu ser per alguna qüestió biològica que tothom, sigui del país que sigui, segueix gairebé la mateixa estrategia: les dones van remenant i mentre els homes s'ho miren a una distància prudencial carregats de paciència. Sort que no podem carregar gaires coses i un bolso i una bosseta va ser suficient per satisfer l'Eli.

Es veu que a l'Equador, o potser és cosa de la zona Andina, hi ha força tradició de baralles de galls i Otavalo té una galleria on es pot veure l'espectacle. Hem decidit deixar-ho per més endavant, potser encara no estem preparats.

L'endemà del mercat era dia 2 de novembre hi les comunitats indígenes celebren el "dia de los muertos" de forma força diferent a com vivim la mort els occidentals. El cementiri s'omple de vida i alegria. Les famílies es reuneixen al voltant dels seus morts, arreglen les tombes i els hi porten menjar. Ningú està trist, és una festa i es celebra amb els millors vestits i menjars. Els voltants del cementiri són plens de parades de menjar, flors, creus. Música, crits dels botiguers... res a veure amb els nostres cementiris.

Avanç de marxar del poble em vaig afaitar en una barberia, que els indígenes no van barbuts i aquí ja no hi a guerrilla. Així intentem semblar com menys guiris millor encara que ho tenim una mica difícil.

Bogotà


Arribem a Bogotà el dia 27 d'octubre al matí, al barri de la Candelaria, la part vella de la ciutat. Es un barri molt bonic, els carrers son estrets i les cases de colors, l'ambient ens fa pensar una mica en la vila de Gracia de Barcelona. Hi ha molt jovent, artistes i bohemis. A Bogotà hi viu un amic de'n Diego (un amic Colombià que viu a banyoles) i només arribar el truquem per quedar. Al vespre, l'amic de'n Diego, que es diu Camilo, ens ve a buscar a l 'hostal i mentre passegem ens explica moltes coses de la ciutat, es fantastic tenir un guia autòcton i entregat! Els dos dies seguents, com que ja estem ben informats i orientats, caminem per la ciutat, visitem el museu d'historia natural... La part nova de la ciutat és molt moderna, amb grans edificis, parcs... Ben diferent del barri on ens estem nosaltres.
També coneixem Bogota de nit, anem a una jam session i despres fem unes cerveses amb en Camilo en bars economics (per no dir cutres) pero de bon ambient. Gracies Camilo!