Mercat i "Dia de los muertos" a Otavalo

Després de l'etapa més llarga del viatge, gairebé 30 hores de bus degut a una carretera tallada i un camí llarg, entrem a l'Equador. Estrenem la nova constitució del país que a primer cop d'ull sembla còmode i tornem a canviar de moneda un altre cop. Ara anem amb dolars americans encara que sembla que hi ha plans per tornar a tenir moneda pròpia.
En part, hem fet aquesta llarga etapa per arribar al mercat del dissabte a Otavalo. Hi arriba gent dels pobles del voltant a vendre bestiar, artesania, hortalises i de tot una mica. La majoria són indígenes Quichuas que aprofiten per arreglar-se i baixar a la ciutat. També hi ha força xafarders que venen de ciutats i turistes amb càmeres, com nosaltres. El mercat del bestiar és el més curiós de veure, potser perquè a Catalunya cada cop en queden menys. Está a les afores, creueant el riu. Els venedors porten poca cosa i variada però n'hi ha molts. Uns porten vaques, uns quants porcs, gallines i cuys (conills porquins), gossos, galls i gats, etc. Ja us podeu imaginar la feina que varem tenir a fer fotos amb els animals pel poster de l'Eli!
Més cap al centre, a la plaça dels Ponchos, hi ha parades on es pot dinar per 1,5 dolars un dels típics "almuerzos" que consisteix en un plat amb arròs, una mica d'amanida gairebé simbòlica, una mica de pasta i una mica de carn. Als voltants hi ha artesania i de tot per remenar com jerseis, bolsos, bossetes, gorros, instruments i de tot. Sembla que deu ser per alguna qüestió biològica que tothom, sigui del país que sigui, segueix gairebé la mateixa estrategia: les dones van remenant i mentre els homes s'ho miren a una distància prudencial carregats de paciència. Sort que no podem carregar gaires coses i un bolso i una bosseta va ser suficient per satisfer l'Eli.

Es veu que a l'Equador, o potser és cosa de la zona Andina, hi ha força tradició de baralles de galls i Otavalo té una galleria on es pot veure l'espectacle. Hem decidit deixar-ho per més endavant, potser encara no estem preparats.

L'endemà del mercat era dia 2 de novembre hi les comunitats indígenes celebren el "dia de los muertos" de forma força diferent a com vivim la mort els occidentals. El cementiri s'omple de vida i alegria. Les famílies es reuneixen al voltant dels seus morts, arreglen les tombes i els hi porten menjar. Ningú està trist, és una festa i es celebra amb els millors vestits i menjars. Els voltants del cementiri són plens de parades de menjar, flors, creus. Música, crits dels botiguers... res a veure amb els nostres cementiris.

Avanç de marxar del poble em vaig afaitar en una barberia, que els indígenes no van barbuts i aquí ja no hi a guerrilla. Així intentem semblar com menys guiris millor encara que ho tenim una mica difícil.