Parc Natural Nacional "Los Nevados"

Després de Manizales vam agafar un autobús direcció a Murillo i vam parar a la Laguna Negra, a 3750m d'alçada. Allà en Mancho, el guia de la pensió on ens estavem a Manizales, ens havia contactat amb l'Octavio i la Lina que hi tenen una mena de restaurant amb una habitació i zona d'acampada. Com que estalviem tant com podem (a veure si al final podem anar a les Galàpagos...) vam plantar la tenda confiant que els sacs de dormir serien tan valents com diuen... l'Eli creu que es van quedar una mica curts però encara estem vius i tenim tots els dits sencers :)

Com que de neu i roca ja en tenim als Pirineus vam decidir pujar fins on fos possible sense entrar al Parc Natural ja que, com transició des del pàramo fins a les selves boiroses i, com que el parc comença a partir dels 4100 m d'alçada, ja teniem espaihem explicat a l'entrada anterior, és molt car i pels estrangers encara més. De fet, el què voliem veure era la suficient a la zona perifèrica del parc. El parc està coronat pel Nevado del Ruiz, de 5389 m i cobert de glaceres permanents. El primer dia de bon matí ens van dir que no hi havia núbols i que hi havia molt bona vista del cim. Vam fer una caminada fins al turó de davant la tenda i al darrera va apareixer l'impressionant imatge de la muntanya. Tot i ser un turonet amb herba i vaques pasturant, l'alçada es notava i a més, encara que sigui un turonet que no deu tenir ni nom, és el nostre primer cim de més de 4000 metres!!

Els paisatges són molt bonics i les plantes espectaculars. És molt curiós veure anecs i col·librins apanyant-se-les a més de 4000m.

Després de 2 dies d'altura vam baixar per un camí molt maco que en poc més de 1500 metres de desnivell i uns 20 km passaves de pàramo (semblant als prats alpins) a selves boiroses. A l'inici del camí vam estalviar-nos uns 40 minuts de camí gràcies a un camió que cada dia puja a buscar la llet als ramaders de la zona. Vam arribar satisfets però força cansats i, de fet, l'Eli encara camina com una iaia.

En l'entrada anterior sobre Manizales ens haviem oblidat de comentar dues coses. La primera és que vam trobar-nos amb el primer català del viatge, l'Ivan de Reus. Varem compartir converses i alguns trucs pel blog (Gràcies pel traductor automàtic!). L'altre cosa que voliem comentar era que a l'hostal vam veure un reportatge sobre la història recent de Colòmbia que es titula "Colómbia vive. 25 años de resisténcia". Ens va ajudar a entendre una mica millor aquest país i quins han estat els actors principals d'aquests últims anys: varis grups guerrillers, els diferents càrtels de la droga, els paramilitars i els polítics, que sempre han anat molt lligats a algun d'aquests grups. Actualment governa l'Uribe que és de la corda dels paramilitars.


I per acabar una mica de sols per la Clara :)

Medellin i Manizales: ciutats "paisas"

Després d'unes d'una nit sencera d'autobus des de Cartagena arribem a Medellin. Ja ens havien advertit que els "paisas" eren força diferents dels "costeños" i realment es nota força. A la costa del Carib teniem la sensació que quan ens veien amb cara d'estrangers els preus s'inflaven, intentaven inventar la manera de guanyar-se uns pesos i costava que et donèssin l'informació que els demanaves, sigui el preu d'un sopar o els diferents allotjaments disponibles.

Medellin és una ciutat moderna, força semblant a les europeas, amb metro, carrers segurs i gent amable, fins i tot amb els turistes. Ens vam estar 2 dies i mig però la veritat és que no vam voltar gaire. Estavem en un alberg de "motxillaires guais", la majoria nordamericans. Molt motxillaire hippie però era el lloc més car on hem estat. L'avantatge és que teniem internet gratuït, pel·lícules, cuina, dos ous i pa per esmorzar. Com que l'Eli i els seus intestins encara s'estaven recuperant, tots aquests luxes ens van anar molt bé per passar l'estona. Pels que ja estigueu a la facebooksfera (feisbucosfera pels catalans) suposo que ja us heu adonat que em entrat en aquest món virtual tot aprofitant la connexió gratuïta a internet. També hem penjat moltes fotos i finalment hem fet la llista d'observacions d'ocells (la Clara ja estava impacienta per veure tota la llista de paraulotes en llatí! Si voleu veure quina cara fan podeu buscar imatges a internet). A part de tot això hem passejat, hem vist mercats i típica plaça Bolivar amb l'estatua eqüestre del pare de la independència que no pot faltar a cap ciutat colombiana o veneçolana, almenys les què hem visitat fins ara.

El tercer dia al matí vam agafar un autobús cap a Manizales, ciutat paisa molt pròxima al Parc Nacional Natural de Los Nevados. Allà vam visitar la universitat i el seu jardí botànic. A la universitat s'hi veu un ambient força progressista amb murals del Che, parades de llibres, cartells d'activitats variades com cineforums, presentacions de llibres i concerts. El jardí botànic fa venir embeja comparat amb els 4 pins i hivernacles que tenim a Barcelona. També vam aprofitar per dinar per menys de dos euros. A veure si n'aprenen els del Grup Soteras (el monopoli de menjadors universitaris a la UB)!

A la pensió on estavem ens van proposar una excursió d'un dia al Nevado del Ruiz, un cim volcànic dins del parc natural per 95.000 pesos per persona, el què tenim de presupost per més de dos dies. Efectivament, aquest parc natural també estava concessionat a la mateixa empresa que el parc natural de Tayrona. Per sort vam parlar amb en Mancho, un guia de la zona que ens va contactar amb una casa que hi ha prop de l'entrada del parc, a la zona perifèrica. I allà vam anar però això ja és una altre història...

Cartagena

Cartagena és una ciutat de la costa molt bonica. La part antiga està formada per edificis d'estil colonial molt ben conservats, pel meu gust, és la ciutat més bonica que hem vist a Suramèrica!
Vam estar 3 dies passejant per la ciutat i també descansant una mica, ja que jo vaig tenir diarrea intermitent durant uns dies i em convenia fer bondat... Per sort ja estic en perfectes condicions un altre cop. Doncs bé, la ciutat és preciosa, però hi havia una cosa que ens va espantar de debó: veure arribar autobusos i mes autobusos amb uns especímens molt curiosos però alhora familiars. Cares vermelles, sandàlies i mitjons, camises de flors... Eren guiris! Centenars de guiris! I com que en tot el viatge gairabé no n'havíem vist, ens vam espantar. Ens vam mirar l'un a l'altre per assegurar-nos que tot i no ser autòctons, no teníem aquelles pintes i ens vam tranquilitzar. Els individus en qüestió anaven en ramat i etiquetats, no fos cosa que es perdessin... Per sort, feien una volta ràpida pel centre i desapareixien com per art de màgia al cap d'una estona. Suposem que ja havíen exhaurit l'estona destinada a Cartagena i marxaven a invadir una alta zona. Quina por!! En Joan i jo ens vam jurar i perjurar que encara que ens fem grans i vells mai caurem en la tentació de fer un viatge d'aquest estil!

A part de guiris, a Cartagena també vam veure i fer coses. Vam tenir la sort de veure el carnestoltes d'estudiants, que va ser divertit. Hi havia centenars d'estudiants fent una rua animadíssima, amb vestits espectaculars a l'estil dels carnavals de rio. La rua acabava en una plaça on les "miss" de cada facultat feien una mena de concurs per ser la reina del carnestoltes. Deu ni do la festa que porten a sobre aquesta gent...
També va ser divertit jugar amb els titis que hi havia en un parc, ja he decidit que quan torni faré un poster amb tot de fotos on surto amb animalons! Al parc fins hi tot hi havia un mandrós.

Parc Natural de Tayrona

Som a Santa Marta i venim de passar uns quants dies al Parc natural de Tayrona. El lloc és molt maco: selves humídes, platges de somni i alguns remanents dels indis Tayrona.

La primera impressió és que han muntat un bon negoci. Fan pagar per entrar al parc i l'allotjament és caríssim. Nosaltres portem tenda i encara ens ha sortit prou bé, encara que més car que l'hotel Miramar, on ens allotjem a Santa Marta. La recepció no fa cara de parc natural. El restaurant és molt car i tenen zones de fer massatges i altres luxes. D'educació ambiental i informació de les riqueses naturals del parc ni rastre.

El primer dia vam fer una excursió i vam descobrir un altre camping que sembla que vulguin amagar. No surt als mapes i a l'entrada no te'n parlen encara que preguntis per totes les opcions. Ens va rebre l'Eduardo i ens va explicar que són d'una fundació que tenen 200 ha de selva i es dediquen a l'educació ambiental. A més també hi entenia molt d'ocells i fauna en general. Així que vam passar la nit que ja teniem pagada a l'altre camping i ens vam traslladar. Es veu que l'altre camping és d'una empresa a la què l'estat Colombia a deixat en concessió l'explotació de 5 parcs naturals del país. Pel què sembla no té altre objectiu que fer diners i s'ha guanyat el rebuig dels habitants del parc. El parc no fa pràcticament res de gestió ja que la majoria del territori del parc és privat. L'únic que ha fet és limitar les activitats dels habitants sense donar alternatives mentre donava totes les facilitats a l'empresa.

El nou camping és preciós, hi ha poca gent (3 persones) i estem a 20 metres d'una platja deserta, amb palmeres i on hi ha postes de tortugues carey i també hi crien altres espècies de tortugues marines. En comptes de passeig marítim, xiringuitos i hotels hi ha selva.

Després del canvi de camping vam fer "l'excursió", uns 20 km per la selva per anar fins a "Chairama" o Pueblito, una antiga ciutat Tayrona habitada fins al segle XVI. Ara tan sols hi queden algunes terrasses i camins empedrats en mig de la vegetació.

De moment ha estat el lloc on hem pogut accedir millor a la selva, i per una biòloga i un estudiant de biologia ha estat una oportunitat fantàstica per veure la vida en el seu màxim esplendor (condicions òptimes, màxima diversitat, complexitat, simbiosis, parasitísme, abundància...). Hem jugat amb les formigues talladores de fulles per veure com se les arreglen davant les adversitats, hem vist, i sobretot escoltat, molts ocells, granotes, serps, sargantanes, 3 espècies de monos, ñeques, aranyes... Encara queda pendent penjar el llistat d'observacions.

Avui fem dia a Santa Marta i a la televisió hem vist que hi ha movilitzacions indígenes a diferents parts del país. Suposo que deu tenir alguna cosa a veure amb la celebració del 12 d'octubre. Suposo que els indígenes catalans també heu aprofitat per mostrar el rebuig a la colònia, no?




























P.S.: em descuidava de dir que em va atacar un animal. Per sort només era un cranc que ens va despertar a les 6 del matí dins la tenda. En treure'l em va mossegar el dit!!

P.P.S.: els videos dels vaquers dels "Llanos" de Veneçuela ja funcionen.

La Península de la Guajira

Anar de los Nevados (últim poble on vam estar a Venezuela) a la Península de la Guajira, ja a Colòmbia, va ser bastant complicat. Vam començar amb 4 hores de 4 per 4, hores d'espera, seguit de 9 hores d'autobus nocturn (per sort vam agafar el sac de dormir i no vam passar fred) i unes quantes hores més en una "buseta", una mena d'autobus petit destartalat. Sobretot aquesta part va ser molt entretinguda, perquè a la "buseta" hi havia material per fer contraband i gent amb els passaports caducats. Prop de la frontera, vam passar moltíssims controls policials, però vam sortir de tots a base de soborns i més soborns. Vam trigar 5 hores a fer un trajecte de poc més de 100 kilòmetres. Per acabar vam agafar un taxi per anar a Uribia, la capital de la regió indígena més important de Colòmbia, on hi viuen els indis Wayúu. Vam estar-hi només un dia, ja que l'intenció era arribar a el Cabo de la Vela, un poble més turístic de costa. Tot i així vam estar-hi en un bon dia, ja que estaven de celebració, era el dia del Anciano Mayor. Vam fer una volta pel poble amb una banda de música i tots els wayúus vells del poble. Després veiem un partit de futbol i un concert. Ens costa entendrens amb la gent, en part perquè parlen Wayúu i el castellà és la seva segona llengua i en part perquè semblen bastant empanats o no tenen ganes de contestar les nostres preguntes ...
No trobem lloc a la pensió i ens hem d'allotjar a l'hotel del poble, que resulta ser poc més que una pensió. Per sort meva i desgràcia de les bèsties, tenen un patí amb guacamais, lloros i un mono domèstic.

L'endemà marxem cap a El Cabo de la Vela, però també ens costa una mica perquè hem d'esperar que s'empleni la furgoneta. Quan marxem, després de més d'una hora d'espera, sóm 20 persones, maletes i 2 paons en un espai reduidíssim, anem superapretats. Sort que a mig camí ens canvien de cotxe i anem fins al nostre destí més o menys còmodes. El cabo de la Vela és un poble que està en una zona desèrtica, habitada també pels indis Wayúu. Ens allotgem per molt bon preu en una cabanya que lloguen una família d'allà, a primeríssima línia de mar. La cabanya està feta d'una fibra que es troba a l'interior dels cactus. Una de les fotos és la cabanya on ens vam allotjar, la foto de la barqueta i la posta de sol es de la platja de davant. Vam estar-hi 3 dies, passejant, banyant-nos i menjant bastant bé, fins i tot vam menjar llagosta!!!! També vam conèixer uns nois colombians que estaven a la casa del costat. Tenien força interès en nosaltres, ens feien moltes preguntes i nosaltres també. L'última nit ens van convidar a unes cerveses al voltant d'una foguera que feien a la platja, però vam anar a dormir aviat perquè l'endemà ens havíem de llevar a les 4 per marxar del poble.
Pròxima destinació: Santa Marta i el parc natural de Tayrona!

Veneçuela

Ara no tenim temps però aquí hi van les conclusions i consells sobre Veneçuela. Com que no sabem com moure les entrades del blog amunt o avall reservem el lloc per quan poguem.

Los Nevados + Mérida

Finalment ens hem enfilat una mica muntanya amunt (el Carib està molt bé però fa calor i hi ha mosquits). Des de Mérida hem agafat un 4x4 i després de 4 hores per camins de vertigen ens ha deixat al poble de los Nevados a 2700 m. El més típic, i que m'he quedat amb ganes de fer, és agafar el telefèric de Mérida que et deixa a 4700 m i baixar caminant per l'altre vessant fins a los Nevados. El telefèric està tancat per manteniment i no estem en temporada alta així que hem tingut l'avantatge de ser els únics turistes de la zona. A part del poble, la primera impressió ha sigut una mica desconcertant. Voliem veure selves de muntanya i ens hem trobat amb un paisatge pelat, crec que degut als segles de conreus i ramaderia que venen d´avanç del genocidi espanyol. Tot i això també ha sigut interessant de veure i recorda a la imatge que sovint m´agrada imaginar-me d´un Vallés agrícola i autosuficient on cadascú es feia el necessari per viure que fa segles va existir. La gent és ferestega, senzilla i treballadora. Aquí també domina el chavisme.
Una mica més lluny i més amunt del poble també queden zones verges amb boscos de muntanya. Més amunt, per sobre dels 3300 metres aproximadament, hi ha el páramo, l´equivalent als prats alpins del Pirineu peró amb colibrins i "frailejones" (la planta de flors grogues de la foto) entre d´altres diferències.

Com alguns ja us heu fixat ja tenim les famoses eines de propaganda del chavisme: les gorres roges! Ens les van regalar a un edifici de l´¨Instituto Nacional de Capacitación y Educación Socialista¨de Mérida quan vam entra entrar a fer el tafaner. Només entrar gairebé em desmaio de l´emoció: al costat del Che tenien el pingüí de linux i el logo de l´ubuntu! Per si algun dels revolucionaris que seguiu aquest blog encara no n´estaveu convençuts espero que la foto serveixi perquè feu un cop de cap i us passeu al programari lliure.

Jo ja começo a buscar bitllet de tornada pel desembre des de Perú o Bolívia. Em sembla que, si finalment arribem a Bolívia, ja serà molt. Deixarem Argentina i Xile per una altra ocasió. El bitllet és car. Si algú coneix algun truc per trobar bitllets barats que digui alguna cosa.


I per acabar, com que el tema dels gelats de Mèrida va despertar tant d´interés penjarem la foto de part de la carta per si algú vol buscar gust dels seus somnis.