Això ja s'acaba...

Estem a Santa Cruz, d'aquí 4 hores hem d'estar a l'aeroport per tornar cap a casa!
Tenim una barreja de sentiments, ganes de tornar i estar de nou amb la nostra gent i alhora ganes de seguir viatjant. Aquests 4 mesos han passat ràpid, però hem viscut tantes coses que és com si hagués passat molt temps... Tornem iguals però diferents.
Deixem el blog latent, per quan hi hagin noves aventures!
Moltes gràcies a tots els que ens heu seguit i heu participat d'aquesta aventura mitjançant els missatges que tanta il.lusió ens han fet.

FINS ARA

Joan i Eli

Nadal a Potosí

Arribem a Potosí a la matinada, acompanyats d'una Peruana, laYaqueline. Fem cap cap a l'hostal koala, ple de guiris pero amb bon ambient. Potosí està a més de 4000 metres d'alçada, i és una ciutat famosa per les mines. A Potosí visitem la casa de la moneda, un museu ubicat on s'acunyaven les monedes antigament. És molt interessant veure el procés de fabricació de monedes, primer amb la força de burros, després a vapor i finalment amb electricitat.


La visita a les mines, no és tan interessant com esperavem, ja que és nadal i la majoria de miners no treballen. Ens conformem amb una visita a una de les mines, però sense miners. Ens podem imaginar les condicions infrahumanes amb que treballen, estar allà sota gaires hores, respirant pols , ha de ser fatal per a qualsevol pulmó... Aguanten a base de coca i d'alcohol, i no pas whisky ni ron, sinò l'alcohol de 96 graus que nosaltres utilitzem per curar ferides...


El nadal el passem a l'hostal, tots els motxillaires estem lluny de casa, i fem un dinar tots junts amb verdures, pollastre i vi. Com que plou bastant, estem moltes hores a l'hostal, compartint experiències amb viatgers de tot el món. També aprofitem per descansar( l'hostal te tele, sofàs i una pila de pelis per mirar) i menjar bé , aprofitem la cuina per fer fideus a la cassola, escudella, amanides amb oli d'oliva i pollastre rostit.

Salar d'Uyuni i Reserva Nacional de Fauna Andina Eduardo Avaroa

Després de la visita al Titicaca bolivià anem cap a la Paz. Es veu que és la capital d'estat a més altura de tot el món però ja portem molts dies a més de 3700m i estem força aclimatats. La Paz és sembla un mercat gegant. Els carrers són plens de parades, mercats i venedors ambulants.
Anem per feina que ja ens queden molt poc temps i després de dos dies a la Paz agafem un bus cap a Uyuni, un poble que sembla que avui en dia viu pel turisme. Des de Uyuni agafem un viatge organitzat per agència (una de les 64 que hi ha) que ens portarà durant 3 dies pel Salar d'Uyuni i la Reserva Nacional de Fauna Andina, prop de la frontera amb Xile i Argentina.


Anem en un 4x4 amb 4 turistes (un canadenc, una parella d'anglèsos i una d'EUA) més i un conductor, cuiner i guia, tot en una sola persona, en Jaime. El primer dia visitem el Salar, una gran plana situada a uns 3600m d'altura i coberta de sal que arriba a tenir un gruix de fins a 9m. Sembla un altre planeta i si fan fotos molt espectaculars. Al mig d'aquest desert hi ha "illes" amb cactus i ocells i un hotel construït amb blocs de sal que actualment i en teoría està tancat i és ilegal encara que per uns 20 dòlars t'hi deixen dormir (nosaltres som legals i vam anar a dormir a San Juan, un poble al costat del Salar). Dinem a l'illa dels cactus on en Jaime ens prepara carn de llama i quinoa, un cereal andí. Acabem el dia a la necròpolis de San Juan, amb una posta de sol molt bonica. És ple de pedres buides on i deixaven els morts. Molts s'han conservat momificats.









El segon dia visitem moltes llacunes amb limícoles, gavines i flamencs. Veiem vicunyes, els parents salvatges de les llames, i vizcachas, una mena de conills-cangurs (marsupials). Acabem el dia a la Laguna Colorada on hi ha milers de flamencs i altres ocells. Avanç d'anar a dormir practiquem una mica d'anglès amb els companys de viatge i una mica de rom.

El tercer dia marxem a les 4 del matí cap al punt més alt de la ruta a 4800m. Arribem avanç que surti el sol i flipem amb l'espectacle. És una zona volcància molt activa amb fumaroles, geisers i calderes on es veu una pastarada de fang que bull i treu gasos. Després d'això fem camí cap a unes aigües termals on ens banyem al costat d'una llac amb més flamencs i altres ocells. Visitem més llacunes i anem fins a la frontera de Xile on la resta del grup deixa el cotxe per anar cap a San Pedro de Atacama. Trepitjem un tros de Xile per qué no sigui dit i comencem el llarg viatge fins a Uyuni per camins polsegosos i paratjes deserts. És el tros de terra sense rastres humans més gran que he vist mai! Digne de veure.

El Titicaca

Ja no ens queden gaires dies i ens falten molts quilometres per arribar a Santa Cruz, on tenim el vol de tornada el dia 30 de desembre. Decidim deixar el machu pichu i la vall sagrada per una altra ocasió ( jo ja hi havia estat fa 4 anys) i fem via cap al Titicaca. Després de més de 30 hores de bus, arribem a Puno, la ciutat peruana més gran a la vora del titicaca. Com que hem fet 3800 metres de desnivell de cop, jo tinc mal d’altura (poca gana, mal de cap, mareig...) i m’he d'agafar els primers dies amb calma.
Puno no és una ciutat gaire especial, i l’endemà ja marxem cap a les illes del titicaca. Aquí també hi havia estat fa 4 anys, i en tenia un record molt especial. Comencem amb les illes Uros, illes flotants fetes de totora, un jonc que creix a les parts poc profundes del llac. Una part important dels ingressos dels habitants de les uros, que son d’ètnia Aymara , venen del turisme, realment poca cosa poden fer vivint sobre uns quants metres quadrats de joncs! És un lloc molt especial, la gent és acollidora i jo diria que innocent.
Pel camí veiem bastants ocells, alguns endèmics del titicaca. Continuem navegant 3 hores fins a l’illa Amantaní, on passem la nit. Visitem les ruïnes de la Pacha Tata, des d’on hi ha una vista molt bonica de l’illa i de les muntanyes de Perú i Bolívia . Sopem i dormim amb una família Quechua de l’illa, que ens tracten molt bé. L’endemà a primera hora visitem Taquile, la segona illa peruana gran del Titicaca. S’assembla bastant a Amantaní ( poca vegetació, molta agricultura, gent amable i senzilla), i hi passem només unes hores. A la tarda tornem cap a Puno, per passar les últimes hores al Perú.

De nou creuem una fromtera: ja som a Bolívia! El primer lloc que visitem es Copacabana, també a la vora del titicaca, des d'on es poden visitar l'illa del sol i de la lluna. Nosaltres només anem a l'illa del sol, que te unes vistes extraordinàries. Estem a l'illa només 2 dies, però en tenim prou per fer-nos una idea de l'illa. Tenim la sort de veure una festa del final de curs de l'escola, on hi ha músics tocant i senyores (creiem que eren les senyores dels professors) decorades amb menjar de tota mena que la gent els hi oferia en senyal d'agraiment. també vam fer una bona caminada fins a l'altra punta de l'illa, on vam visitar ruïnes. Cal dir que per primera vegada vam ser protagonistes d'una estafa, ja que ens van vendre un bitllet per agafar el baixell per tornar que era fals!! Per sort, el cost del bitllet era de 1,5 eurus per persona.

San Juan de Pachitea

Així que després de San Miguel, vam anar a San Juan de Pachitea. Aquesta vegada ens va acompanyar la Belid, que feia temps que no visitava el seu pare a la casa on havia viscut durant alguns anys. Per arribar-hi vam estar 12 hores en una furgoneta anant per un camí bastant dolent, que ens va deixar a Ciudad Constitución. Allà ens vam trobar amb en Luis, el pare de la Belid, i vam continuar el camí amb un moto-tricicle, una bona caminada, i finalment una estona de canoa. Quan finalment vam arribar estavem ben cansats, però el lloc era extraordinari. Era realment el que somiavem.


















En Luis viu sol en una caseta aprop del riu, en un lloc preciós. Al cap de poca estona d'arribar vam anar a presentar-nos a l'alcalde de la comunitat, ja que de moment en aquesta zona no hi ha turisme, i en Luis te ganes de començar projectes d'ecoturisme.









L'alcalde sembla que no hi està gaire d'acord, prefereix fer diners venent fusta i destruint la selva. Fa molta ràbia veure com hi ha gent que prefereix el diner fàcil sense pensar a llarg plaç, encara que això signifiqui la destrucció del territori. Vam assistir a una festa de promoció, celebraven que 3 nens de la comunitat deixaven la guarderia i ingressaven a l'escola primaria. Va ser divertit, amb vall i tot.
La resta de dies els vam passar passejant, i sobretot gaudint de la companyia de la Belid i en Luis. Vam apendre moltes coses d'ells, i notavem que ells estaven contents de tenir-nos allà. La convivència va ser molt fàcil i agradable, podíem parlar de tot amb sinceritat, i gaudir de la selva en companyia i tranquilitat. Continuarà... que ja em fan mal els ulls de tanta pantalla...


Nota per la Residència d'Ancians del Padre Gomes:
Sembla que encara perdura l'obra del vostre fundador. Vam poder veure que encara es conserva la costum de jugar a futbol i sobretot d'acompanyar-ho amb bons tiberis i celebracions etíliques entre d'altres.

La Merced i San Miguel

Teníem ganes d'estar uns dies a la selva amazònica però no volíem cap tour organitzat. Per sort, a colombia un noi que vam conèixer ens va donar el mail d'una amiga seva, que coneixia molt bé la selva desde diferents països. Vam contactar amb ella, i guiant-nos per les seves explicacions i la nostra situació geogràfica, vam decidir endinsar-nos a la selva per la part del centre de Perú. També ens va donar el contacte de la Belid i en Frank, dos germans d'etnia ashaninka que viuen prop de la Merced, i ens vam trobar amb ells perquè ens expliquessin quines opcions teníem per visitar la selva. Vam dedicar un dia a la Merced, i l'endemà vam anar a conèixer la comunitat ashaninka de San Miguel, on hi havia familia de'n Frank i la Belid, i que estava a només 3 hores de camí d'on erem, a uns 1600m sobre el nivell del mar. San Miguel és una comunitat que tot i estar aprop de la civilització es manté ferma en les seves tradicions. Parlen ashaninka i viuen basicament del que els dona la terra. Nosaltres ens vam allotjar a casa d'en Jaime, un cosí de la Belid i en Frank. Vam parlar bastant amb ell, i va ser interessant veure que compartíem molts punts de vista. Tenia molt clar l'importància de conservar la seva cultura i era crític amb moltes de les coses que comporta la civilització. Nosaltres en aquests temes estavem molt d'acord amb ell. És molt interessant veure que hi han altres maneres de viure, molt més respectuoses amb la naturalesa humana i amb l'entorn.
Per desgràcia, però, aquesta comunitat està en una zona molt humanitzada, el paisatge és bonic, però està gairabé tot cultivat. I com que ens vam quedar amb ganes de selva baixa i verge, vam decidir passar una setmana amb el pare de la Belid i en Frank, que viu a la comunitat yanesha de San Juan de Pachitea, a un dia sencer de viatge.
Per cert, l'animaló de la primera foto és un kikanjú que hi havia en un centre de recuperació de fauna que vam visitar a la Merced. Era mooolt carinyós!

Lima

Una ciutat enorme, plena de desigualtats. Hi hem estat més dies dels esperats ja que haviem d'esperar que arribés el sac de dormir que ens varem descuidar al bus que venia de Trujillo. Les afores són inacabables i són plenes de barraquetes en mig de la sorra del desert.

Vam voltar per places i parcs, vam visitar un museu sobre l'Inquisició (gratuït) i vam menjar molt als chifas (restaurants xinesos) del barri xinés, un barri molt animat comercialment parlant. Estavem allotjat en un barri força degradat i brut però força econòmic i ben situat prop del centre.

Cal dir com a curiositat que vam trobar el menú més barat de tot el viatge que per 2 soles, uns 50 centims d'euro, portava sopa, plat a escollir i beguda.

L'altre cara de la moneda és el barri de Miraflores. Car, amb cotxes de luxe i al costat de la costa.

Cuenca

Una ciutat maca amb una plaça amb podocarpus, un centre històric força ben conservat i un riu. Tampoc és que siguem grans amants de les ciutats però alguna cosa hem de dir.

Després de Cuenca ja vam fer una tirada força llarga fins a Lima amb un transbord a Trujillo i moltes hores per la costa peruana. Tot és desert amb dunes, alguns pobles polsegosos i pocs oasis al voltant dels rius.

Guayaquil i els Maspons de l'Ecuador

Després de la "Lluna de sucre" per les illes Galàpagos hem retornat a Guayaquil on hem muntat la base d'operacions per uns dies. Guayaquil ha estat un oasis pel nostre viatge. Hem visitat la família Maspons, els descendents del germà del meu besavi que va anar a fer fortuna cap al 1906. Ens han acollit molt bé i hem pogut tornar a menjar pa amb tomàquet després de molts mesos sense tastar-ne.

Ens han allotjat al pis on fins no fa gaire hi havia el Casal Català de Guayaquil del què la cosina del meu avi, la Montserrat Maspons, en va ser fundadora i n'es presidenta vitalícia.

Hem conegut part de la família en un sopar que vam fer a "La Papa Béstia", un restaurant que porta una... tieta tercera?

També vam visitar el jardí de palmeres de la nostre amfitriona i el "Cerro Azul", una muntanya que hi ha molt a prop que està coberta per un bosc tropical sec amb monos i tot.

La ciutat no té un casc històric gaire conservat ja que es veu que tot era de fusta i s'ha anat cremant en incendis que es produien de tant en tant però hi ha un malecón nou però agradable per passejar pel costat del riu Guayas, jardí botànic i parcs varis amb iguanes i tot.

Illes Galápagos

Les Illes Galàpagos, a diferencia d’altres illes, no han estat mai connectades al continent. La primera illa va sorgir d’una erupció volcànica fa 5 milions d’anys, i la resta s’han anat formant en erupcions posteriors. Alguns dels volcans que han format les Galàpagos estan adormits, però altres segueixen actius. Totes les plantes i animals que han colonitzat l’arxipelag han d’haver arribat des del continent. Peró com? La majoria d’ocells i llabors de plantes van arribar per l’aire, durant grans tempestes. Petits mamífers i rèptils van arribar per mar, a través de petites illes flotants formades per troncs i vegetació arrossegats per les riuades dels grans rius del continent. Això explica perquè a les illes no hi han arribat anfibis (un viatge en un tronc flotant des del continent pot durar un mínim de 2 setmanes i cap amfibi pot aguantar la insolació i la manca d’aigua durant tant temps) i en canvi els rèptils son els animals terrestres dominants, ocupant nínxols que normalment ocupen mamífers (podríem dir que les tortugues gegants de les Galàpagos fan el paper de les vaques o cabres…). Els lleons marins i els pingüins se suposa que van arribar nedant, ajudats pel corrent de Humbolt. Aquest procés de colonització es va donar durant tants milions d’anys, i els animals que arribaven s’havien d’adaptar a viure en un ambient inospid i peculiar o morien. Un dels motius que que les Galàpagos siguin un lloc únic, es que el clima es més fred i sec que en illes oceàniques similars. Això es deu als diferents corrents oceànics que passen prop de les Galàpagos, en especial al corrent de Humboldt, que porta aigües fredes i carregades de nutrients del sur.

Per la història de la biologia també han tingut un paper molt destacat ja que van servir d'inspiració a Charles Darwin quan va visitar les illes al 1835 per formular posteriorment la teoria de l'evolució en el llibre "L'origen de les espècies" que que vam comprar per l'ocasió. Un dels exemples clàssics són els pinsans que habiten a les illes. N'hi ha 13 espècies semblants però amb formes dels becs i mides diferents adaptats a diferents fonts d'alimentació. Això va fer-li pensar que devien venir d'un mateix antecessor que es va anar adaptant a les diferents zones i nínxols de les illes.

La historia humana a les Galàpagos és relativament recent. Es van descobrir l’any 1535 i fins al segle XIX nomes eren ocupades per pirates i baleners. Això explica perquè els animals de les Galàpagos gairebé no tenen por dels humans.


Mostra un mapa més gran

No teníem temps il·limitat i volíem veure unes quantes illes, algunes de les quals no estan habitades i són de difícil accés així que vam apuntar-nos a un creuer organitzat de 5 dies. Vam arribar a l'illa més poblada, la de Santa Cruz i d'allà ens van portar a veure les famoses tortugues gegants. A la tarda vam passar algunes hores a Puerto Ayora, la ciutat més gran de l'arxipèlag, on vam passejar pel passeig marítim. El més curiós és veure com de confiats i fins i tot descarats són els animals. A la zona on els pescadors descarreguen el peix els pelicans, gavines de lava i algun lleó marí estan a l'aguait a veure si poden arreplegar alguna cosa i s'enfilen a les barques i taules. Durant la primera nit naveguem fins a Isabela, l'illa més gran. Allà vam veure un centre de cria de tortugues gegants i vam nedar amb ulleres i tub pels manglars, uns arbres que creixen amb les arrels submergides al mar. Vam veure tortugues marines, molts peixos i vam rescatar a 4 companys del vaixell que eren arrossegats per la corrent de la marea. Sort que som tant forts! També vam visitar una illeta deserta, Tintorera, on en una badia hi descansen taurons i hi ha moltes iguanes marines.

Després d'una altra nit navegant ens llevem a les costes de Floreana. Aquí visitem la famosa Post Office Bay, una badia on un balener del segle XIX va tenir l'idea de deixar un barril a mode de bústia on els vaixells paraven a deixar i recollir correu per portar a port ja que les expedicions baleneres podien passar-se 5 anys sense tornar a casa. Així els vaixells que tornaven a casa portaven el correu a les famílies. Ara es manté com a tradició però em sembla que passaran uns quants anys fins que algun conciutadà trobi el paperet que hem deixat i el porti a casa. Nosaltres no hem trobat cap carta per Catalunya, la més propera ens quedava a Huesca i pròximament no tenim pensat d'anar-hi. Sort que tenim bloc! A l'illa hi viuen unes 100 famílies però no ha estat fins fa 50 anys que algú va aconseguir establir-s'hi permanentment. La Mercedes, filla de la Montserrat Maspons que ens acull i ens cuida a Guayaquil, ens va deixar un llibre titulat "Floreana, lista de correos" que explica la història dels primers que ho van aconseguir, els Wittmer, una família alemanya. Una història interessant que explica les dificultats de ser autosuficient, amb morts, desapareguts i rivalitats entre pobladors. També visitem una platja on hi crien tortugues marines i és plena de rajades que es veuen des de la vora.

El quart dia el passem a l'Illa Española que, malgrat el nom, ha estat la que ens ha agradat més. És una illa sense habitar encara que hi van deixar cabres que van fer molt mal a la vegetació peró que al final han aconseguit eliminar. La platja és plena de lleons marins i a l'Eli li cau la baba (a mi també una mica ;-)). Fent snorkel (nedar amb ulleres i tub) m'acosto fins a un illot de davant de la platja i a la tornada m'apareix una lleona marina molt juganera. La sensació és impressionant: entre temor, curiositat i ganes de jugar. A l'aigua deixen de ser animals pesats i maldestres per convertir-se en ràpids i àgils. Et donen voltes, s'acosten fins que al cap d'uns minuts desapareixen i et deixen sol, pensant que a la vora de la platja t'espera el mascle que és el doble de gros, amb cara de pocs amics i que es passa l'estona cridant per marcar el territori i controlar l'harem... Per sort no se m'acosta i, de fet, diuen que no fan res encara que millor no provar-ho. Després vam anar a Punta Suarez on hi ha colònies d'albatros, piqueros de potes blaves i de Nazca, gavines de cuaforcada, ocells tropicals... Ens hi haguéssim quedat una setmana!

L'últim dia de creuer ens deixen a l'illa de San Cristóbal i visitem el centre d'interpretació del parc natural. Ha estat bé però no era un creuer naturalista i hem tingut la sensació d'anar massa ràpid. Per sort aquesta era una opinió compartida per un grup de 5 bascos i en Felipe, un estudiant de biologia de Vancouver. Entre tots ens hem discutit una mica amb el guia peró no n'hem tret gaire res. Si algun biòleg vol repetir l'experiència i no té problemes de diners (difícil entre els biólegs) recomanem buscar algun creuer especialitzat o tenir molt temps i anar per lliure.

Després del creuer ens hem quedat uns dies a San Cristóbal, a Puerto Baquerizo Moreno. És un poble de 4000 habitants molt tranquil on conviuen turisme, pesca i naturalesa. Les platges són compartides pels lleons marins i els humans i sembla que no hi ha problemes de convivència. Des d'aquí hem fet excursions per l'illa. Un dia a Cerro Tijeretas (el lloc on se suposa que va arribar en Darwin) i platges del voltant. Un dia al Junco, un llac situat en un cràter a la part alta de l'illa on es pot veure la zona humida i la seva vegetació. Un altre dia vam fer una excursió en barca que ens va portar al León Dormido, un Illot escarpat, a Isla Lobos on vam poder fer snorkel amb iguanes marines i lleons marins petits tot i que sempre amb un ull posat sobre el mascle que voltava per la zona encara que el pescador que ens acompanyava assegurés que no fan res. Ha esatat molt bé uns dies de calma, sense programa ni guia que t'apretin.

Per acabar-ho de rematar hem agafat una barca que ens ha portat a Santa Cruz on hem passat un dia avanç de tornar a Guayaquil. Hem visitat l'Estació Científica Charles Darwin on tenen programes de cria de diverses subespècies de tortugues i iguanes terrestres i un museu.

Ens hem quedat amb ganes de tornar-hi i amb moltes coses per explicar però potser més endavant tindrem més temps per estendre'ns en els detalls i reflexions. La fundació Charles Darwin té programes de voluntariat i de beques per programes d'investigació així que potser en una altre ocasió ens o podrem mirar amb més calma.

Més fotos a http://picasaweb.google.com/joanmaspons/IllesGalPagosNovembre2008#