Diari de viatge

Això ja s'acaba...

2008-12-29T16:59:00.006-05:00

Estem a Santa Cruz, d'aquí 4 hores hem d'estar a l'aeroport per tornar cap a casa!
Tenim una barreja de sentiments, ganes de tornar i estar de nou amb la nostra gent i alhora ganes de seguir viatjant. Aquests 4 mesos han passat ràpid, però hem viscut tantes coses que és com si hagués passat molt temps... Tornem iguals però diferents.
Deixem el blog latent, per quan hi hagin noves aventures!
Moltes gràcies a tots els que ens heu seguit i heu participat d'aquesta aventura mitjançant els missatges que tanta il.lusió ens han fet.

FINS ARA

Joan i Eli

Nadal a Potosí

2008-12-28T11:31:00.006-05:00

Arribem a Potosí a la matinada, acompanyats d'una Peruana, laYaqueline. Fem cap cap a l'hostal koala, ple de guiris pero amb bon ambient. Potosí està a més de 4000 metres d'alçada, i és una ciutat famosa per les mines. A Potosí visitem la casa de la moneda, un museu ubicat on s'acunyaven les monedes antigament. És molt interessant veure el procés de fabricació de monedes, primer amb la força de burros, després a vapor i finalment amb electricitat.

La visita a les mines, no és tan interessant com esperavem, ja que és nadal i la majoria de miners no treballen. Ens conformem amb una visita a una de les mines, però sense miners. Ens podem imaginar les condicions infrahumanes amb que treballen, estar allà sota gaires hores, respirant pols , ha de ser fatal per a qualsevol pulmó... Aguanten a base de coca i d'alcohol, i no pas whisky ni ron, sinò l'alcohol de 96 graus que nosaltres utilitzem per curar ferides...

El nadal el passem a l'hostal, tots els motxillaires estem lluny de casa, i fem un dinar tots junts amb verdures, pollastre i vi. Com que plou bastant, estem moltes hores a l'hostal, compartint experiències amb viatgers de tot el món. També aprofitem per descansar( l'hostal te tele, sofàs i una pila de pelis per mirar) i menjar bé , aprofitem la cuina per fer fideus a la cassola, escudella, amanides amb oli d'oliva i pollastre rostit.

Salar d'Uyuni i Reserva Nacional de Fauna Andina Eduardo Avaroa

2008-12-24T16:49:00.007-05:00

Després de la visita al Titicaca bolivià anem cap a la Paz. Es veu que és la capital d'estat a més altura de tot el món però ja portem molts dies a més de 3700m i estem força aclimatats. La Paz és sembla un mercat gegant. Els carrers són plens de parades, mercats i venedors ambulants.
Anem per feina que ja ens queden molt poc temps i després de dos dies a la Paz agafem un bus cap a Uyuni, un poble que sembla que avui en dia viu pel turisme. Des de Uyuni agafem un viatge organitzat per agència (una de les 64 que hi ha) que ens portarà durant 3 dies pel Salar d'Uyuni i la Reserva Nacional de Fauna Andina, prop de la frontera amb Xile i Argentina.

Anem en un 4x4 amb 4 turistes (un canadenc, una parella d'anglèsos i una d'EUA) més i un conductor, cuiner i guia, tot en una sola persona, en Jaime. El primer dia visitem el Salar, una gran plana situada a uns 3600m d'altura i coberta de sal que arriba a tenir un gruix de fins a 9m. Sembla un altre planeta i si fan fotos molt espectaculars. Al mig d'aquest desert hi ha "illes" amb cactus i ocells i un hotel construït amb blocs de sal que actualment i en teoría està tancat i és ilegal encara que per uns 20 dòlars t'hi deixen dormir (nosaltres som legals i vam anar a dormir a San Juan, un poble al costat del Salar). Dinem a l'illa dels cactus on en Jaime ens prepara carn de llama i quinoa, un cereal andí. Acabem el dia a la necròpolis de San Juan, amb una posta de sol molt bonica. És ple de pedres buides on i deixaven els morts. Molts s'han conservat momificats.

El segon dia visitem moltes llacunes amb limícoles, gavines i flamencs. Veiem vicunyes, els parents salvatges de les llames, i vizcachas, una mena de conills-cangurs (marsupials). Acabem el dia a la Laguna Colorada on hi ha milers de flamencs i altres ocells. Avanç d'anar a dormir practiquem una mica d'anglès amb els companys de viatge i una mica de rom.

El tercer dia marxem a les 4 del matí cap al punt més alt de la ruta a 4800m. Arribem avanç que surti el sol i flipem amb l'espectacle. És una zona volcància molt activa amb fumaroles, geisers i calderes on es veu una pastarada de fang que bull i treu gasos. Després d'això fem camí cap a unes aigües termals on ens banyem al costat d'una llac amb més flamencs i altres ocells. Visitem més llacunes i anem fins a la frontera de Xile on la resta del grup deixa el cotxe per anar cap a San Pedro de Atacama. Trepitjem un tros de Xile per qué no sigui dit i comencem el llarg viatge fins a Uyuni per camins polsegosos i paratjes deserts. És el tros de terra sense rastres humans més gran que he vist mai! Digne de veure.

El Titicaca

2008-12-24T16:46:00.011-05:00

Ja no ens queden gaires dies i ens falten molts quilometres per arribar a Santa Cruz, on tenim el vol de tornada el dia 30 de desembre. Decidim deixar el machu pichu i la vall sagrada per una altra ocasió ( jo ja hi havia estat fa 4 anys) i fem via cap al Titicaca. Després de més de 30 hores de bus, arribem a Puno, la ciutat peruana més gran a la vora del titicaca. Com que hem fet 3800 metres de desnivell de cop, jo tinc mal d’altura (poca gana, mal de cap, mareig...) i m’he d'agafar els primers dies amb calma.
Puno no és una ciutat gaire especial, i l’endemà ja marxem cap a les illes del titicaca. Aquí també hi havia estat fa 4 anys, i en tenia un record molt especial. Comencem amb les illes Uros, illes flotants fetes de totora, un jonc que creix a les parts poc profundes del llac. Una part important dels ingressos dels habitants de les uros, que son d’ètnia Aymara , venen del turisme, realment poca cosa poden fer vivint sobre uns quants metres quadrats de joncs! És un lloc molt especial, la gent és acollidora i jo diria que innocent.
Pel camí veiem bastants ocells, alguns endèmics del titicaca. Continuem navegant 3 hores fins a l’illa Amantaní, on passem la nit. Visitem les ruïnes de la Pacha Tata, des d’on hi ha una vista molt bonica de l’illa i de les muntanyes de Perú i Bolívia . Sopem i dormim amb una família Quechua de l’illa, que ens tracten molt bé. L’endemà a primera hora visitem Taquile, la segona illa peruana gran del Titicaca. S’assembla bastant a Amantaní ( poca vegetació, molta agricultura, gent amable i senzilla), i hi passem només unes hores. A la tarda tornem cap a Puno, per passar les últimes hores al Perú.

De nou creuem una fromtera: ja som a Bolívia! El primer lloc que visitem es Copacabana, també a la vora del titicaca, des d'on es poden visitar l'illa del sol i de la lluna. Nosaltres només anem a l'illa del sol, que te unes vistes extraordinàries. Estem a l'illa només 2 dies, però en tenim prou per fer-nos una idea de l'illa. Tenim la sort de veure una festa del final de curs de l'escola, on hi ha músics tocant i senyores (creiem que eren les senyores dels professors) decorades amb menjar de tota mena que la gent els hi oferia en senyal d'agraiment. també vam fer una bona caminada fins a l'altra punta de l'illa, on vam visitar ruïnes. Cal dir que per primera vegada vam ser protagonistes d'una estafa, ja que ens van vendre un bitllet per agafar el baixell per tornar que era fals!! Per sort, el cost del bitllet era de 1,5 eurus per persona.

San Juan de Pachitea

2008-12-19T18:24:00.007-05:00

Així que després de San Miguel, vam anar a San Juan de Pachitea. Aquesta vegada ens va acompanyar la Belid, que feia temps que no visitava el seu pare a la casa on havia viscut durant alguns anys. Per arribar-hi vam estar 12 hores en una furgoneta anant per un camí bastant dolent, que ens va deixar a Ciudad Constitución. Allà ens vam trobar amb en Luis, el pare de la Belid, i vam continuar el camí amb un moto-tricicle, una bona caminada, i finalment una estona de canoa. Quan finalment vam arribar estavem ben cansats, però el lloc era extraordinari. Era realment el que somiavem.

En Luis viu sol en una caseta aprop del riu, en un lloc preciós. Al cap de poca estona d'arribar vam anar a presentar-nos a l'alcalde de la comunitat, ja que de moment en aquesta zona no hi ha turisme, i en Luis te ganes de començar projectes d'ecoturisme.

L'alcalde sembla que no hi està gaire d'acord, prefereix fer diners venent fusta i destruint la selva. Fa molta ràbia veure com hi ha gent que prefereix el diner fàcil sense pensar a llarg plaç, encara que això signifiqui la destrucció del territori. Vam assistir a una festa de promoció, celebraven que 3 nens de la comunitat deixaven la guarderia i ingressaven a l'escola primaria. Va ser divertit, amb vall i tot.
La resta de dies els vam passar passejant, i sobretot gaudint de la companyia de la Belid i en Luis. Vam apendre moltes coses d'ells, i notavem que ells estaven contents de tenir-nos allà. La convivència va ser molt fàcil i agradable, podíem parlar de tot amb sinceritat, i gaudir de la selva en companyia i tranquilitat. Continuarà... que ja em fan mal els ulls de tanta pantalla...

Nota per la Residència d'Ancians del Padre Gomes:
Sembla que encara perdura l'obra del vostre fundador. Vam poder veure que encara es conserva la costum de jugar a futbol i sobretot d'acompanyar-ho amb bons tiberis i celebracions etíliques entre d'altres.

La Merced i San Miguel

2008-12-19T17:20:00.005-05:00

Teníem ganes d'estar uns dies a la selva amazònica però no volíem cap tour organitzat. Per sort, a colombia un noi que vam conèixer ens va donar el mail d'una amiga seva, que coneixia molt bé la selva desde diferents països. Vam contactar amb ella, i guiant-nos per les seves explicacions i la nostra situació geogràfica, vam decidir endinsar-nos a la selva per la part del centre de Perú. També ens va donar el contacte de la Belid i en Frank, dos germans d'etnia ashaninka que viuen prop de la Merced, i ens vam trobar amb ells perquè ens expliquessin quines opcions teníem per visitar la selva. Vam dedicar un dia a la Merced, i l'endemà vam anar a conèixer la comunitat ashaninka de San Miguel, on hi havia familia de'n Frank i la Belid, i que estava a només 3 hores de camí d'on erem, a uns 1600m sobre el nivell del mar. San Miguel és una comunitat que tot i estar aprop de la civilització es manté ferma en les seves tradicions. Parlen ashaninka i viuen basicament del que els dona la terra. Nosaltres ens vam allotjar a casa d'en Jaime, un cosí de la Belid i en Frank. Vam parlar bastant amb ell, i va ser interessant veure que compartíem molts punts de vista. Tenia molt clar l'importància de conservar la seva cultura i era crític amb moltes de les coses que comporta la civilització. Nosaltres en aquests temes estavem molt d'acord amb ell. És molt interessant veure que hi han altres maneres de viure, molt més respectuoses amb la naturalesa humana i amb l'entorn.
Per desgràcia, però, aquesta comunitat està en una zona molt humanitzada, el paisatge és bonic, però està gairabé tot cultivat. I com que ens vam quedar amb ganes de selva baixa i verge, vam decidir passar una setmana amb el pare de la Belid i en Frank, que viu a la comunitat yanesha de San Juan de Pachitea, a un dia sencer de viatge.
Per cert, l'animaló de la primera foto és un kikanjú que hi havia en un centre de recuperació de fauna que vam visitar a la Merced. Era mooolt carinyós!

Lima

2008-12-17T18:59:00.002-05:00

Una ciutat enorme, plena de desigualtats. Hi hem estat més dies dels esperats ja que haviem d'esperar que arribés el sac de dormir que ens varem descuidar al bus que venia de Trujillo. Les afores són inacabables i són plenes de barraquetes en mig de la sorra del desert.

Vam voltar per places i parcs, vam visitar un museu sobre l'Inquisició (gratuït) i vam menjar molt als chifas (restaurants xinesos) del barri xinés, un barri molt animat comercialment parlant. Estavem allotjat en un barri força degradat i brut però força econòmic i ben situat prop del centre.

Cal dir com a curiositat que vam trobar el menú més barat de tot el viatge que per 2 soles, uns 50 centims d'euro, portava sopa, plat a escollir i beguda.

L'altre cara de la moneda és el barri de Miraflores. Car, amb cotxes de luxe i al costat de la costa.

Cuenca

2008-12-15T17:12:00.001-05:00

Una ciutat maca amb una plaça amb podocarpus, un centre històric força ben conservat i un riu. Tampoc és que siguem grans amants de les ciutats però alguna cosa hem de dir.

Després de Cuenca ja vam fer una tirada força llarga fins a Lima amb un transbord a Trujillo i moltes hores per la costa peruana. Tot és desert amb dunes, alguns pobles polsegosos i pocs oasis al voltant dels rius.

Guayaquil i els Maspons de l'Ecuador

2008-12-11T15:52:00.004-05:00

Després de la "Lluna de sucre" per les illes Galàpagos hem retornat a Guayaquil on hem muntat la base d'operacions per uns dies. Guayaquil ha estat un oasis pel nostre viatge. Hem visitat la família Maspons, els descendents del germà del meu besavi que va anar a fer fortuna cap al 1906. Ens han acollit molt bé i hem pogut tornar a menjar pa amb tomàquet després de molts mesos sense tastar-ne.

Ens han allotjat al pis on fins no fa gaire hi havia el Casal Català de Guayaquil del què la cosina del meu avi, la Montserrat Maspons, en va ser fundadora i n'es presidenta vitalícia.

Hem conegut part de la família en un sopar que vam fer a "La Papa Béstia", un restaurant que porta una... tieta tercera?

També vam visitar el jardí de palmeres de la nostre amfitriona i el "Cerro Azul", una muntanya que hi ha molt a prop que està coberta per un bosc tropical sec amb monos i tot.

La ciutat no té un casc històric gaire conservat ja que es veu que tot era de fusta i s'ha anat cremant en incendis que es produien de tant en tant però hi ha un malecón nou però agradable per passejar pel costat del riu Guayas, jardí botànic i parcs varis amb iguanes i tot.

Illes Galápagos

2008-11-23T17:11:00.014-05:00

Les Illes Galàpagos, a diferencia d’altres illes, no han estat mai connectades al continent. La primera illa va sorgir d’una erupció volcànica fa 5 milions d’anys, i la resta s’han anat formant en erupcions posteriors. Alguns dels volcans que han format les Galàpagos estan adormits, però altres segueixen actius. Totes les plantes i animals que han colonitzat l’arxipelag han d’haver arribat des del continent. Peró com? La majoria d’ocells i llabors de plantes van arribar per l’aire, durant grans tempestes. Petits mamífers i rèptils van arribar per mar, a través de petites illes flotants formades per troncs i vegetació arrossegats per les riuades dels grans rius del continent. Això explica perquè a les illes no hi han arribat anfibis (un viatge en un tronc flotant des del continent pot durar un mínim de 2 setmanes i cap amfibi pot aguantar la insolació i la manca d’aigua durant tant temps) i en canvi els rèptils son els animals terrestres dominants, ocupant nínxols que normalment ocupen mamífers (podríem dir que les tortugues gegants de les Galàpagos fan el paper de les vaques o cabres…). Els lleons marins i els pingüins se suposa que van arribar nedant, ajudats pel corrent de Humbolt. Aquest procés de colonització es va donar durant tants milions d’anys, i els animals que arribaven s’havien d’adaptar a viure en un ambient inospid i peculiar o morien. Un dels motius que que les Galàpagos siguin un lloc únic, es que el clima es més fred i sec que en illes oceàniques similars. Això es deu als diferents corrents oceànics que passen prop de les Galàpagos, en especial al corrent de Humboldt, que porta aigües fredes i carregades de nutrients del sur.

Per la història de la biologia també han tingut un paper molt destacat ja que van servir d'inspiració a Charles Darwin quan va visitar les illes al 1835 per formular posteriorment la teoria de l'evolució en el llibre "L'origen de les espècies" que que vam comprar per l'ocasió. Un dels exemples clàssics són els pinsans que habiten a les illes. N'hi ha 13 espècies semblants però amb formes dels becs i mides diferents adaptats a diferents fonts d'alimentació. Això va fer-li pensar que devien venir d'un mateix antecessor que es va anar adaptant a les diferents zones i nínxols de les illes.

La historia humana a les Galàpagos és relativament recent. Es van descobrir l’any 1535 i fins al segle XIX nomes eren ocupades per pirates i baleners. Això explica perquè els animals de les Galàpagos gairebé no tenen por dels humans.

Mostra un mapa més gran

No teníem temps il·limitat i volíem veure unes quantes illes, algunes de les quals no estan habitades i són de difícil accés així que vam apuntar-nos a un creuer organitzat de 5 dies. Vam arribar a l'illa més poblada, la de Santa Cruz i d'allà ens van portar a veure les famoses tortugues gegants. A la tarda vam passar algunes hores a Puerto Ayora, la ciutat més gran de l'arxipèlag, on vam passejar pel passeig marítim. El més curiós és veure com de confiats i fins i tot descarats són els animals. A la zona on els pescadors descarreguen el peix els pelicans, gavines de lava i algun lleó marí estan a l'aguait a veure si poden arreplegar alguna cosa i s'enfilen a les barques i taules. Durant la primera nit naveguem fins a Isabela, l'illa més gran. Allà vam veure un centre de cria de tortugues gegants i vam nedar amb ulleres i tub pels manglars, uns arbres que creixen amb les arrels submergides al mar. Vam veure tortugues marines, molts peixos i vam rescatar a 4 companys del vaixell que eren arrossegats per la corrent de la marea. Sort que som tant forts! També vam visitar una illeta deserta, Tintorera, on en una badia hi descansen taurons i hi ha moltes iguanes marines.

Després d'una altra nit navegant ens llevem a les costes de Floreana. Aquí visitem la famosa Post Office Bay, una badia on un balener del segle XIX va tenir l'idea de deixar un barril a mode de bústia on els vaixells paraven a deixar i recollir correu per portar a port ja que les expedicions baleneres podien passar-se 5 anys sense tornar a casa. Així els vaixells que tornaven a casa portaven el correu a les famílies. Ara es manté com a tradició però em sembla que passaran uns quants anys fins que algun conciutadà trobi el paperet que hem deixat i el porti a casa. Nosaltres no hem trobat cap carta per Catalunya, la més propera ens quedava a Huesca i pròximament no tenim pensat d'anar-hi. Sort que tenim bloc! A l'illa hi viuen unes 100 famílies però no ha estat fins fa 50 anys que algú va aconseguir establir-s'hi permanentment. La Mercedes, filla de la Montserrat Maspons que ens acull i ens cuida a Guayaquil, ens va deixar un llibre titulat "Floreana, lista de correos" que explica la història dels primers que ho van aconseguir, els Wittmer, una família alemanya. Una història interessant que explica les dificultats de ser autosuficient, amb morts, desapareguts i rivalitats entre pobladors. També visitem una platja on hi crien tortugues marines i és plena de rajades que es veuen des de la vora.

El quart dia el passem a l'Illa Española que, malgrat el nom, ha estat la que ens ha agradat més. És una illa sense habitar encara que hi van deixar cabres que van fer molt mal a la vegetació peró que al final han aconseguit eliminar. La platja és plena de lleons marins i a l'Eli li cau la baba (a mi també una mica ;-)). Fent snorkel (nedar amb ulleres i tub) m'acosto fins a un illot de davant de la platja i a la tornada m'apareix una lleona marina molt juganera. La sensació és impressionant: entre temor, curiositat i ganes de jugar. A l'aigua deixen de ser animals pesats i maldestres per convertir-se en ràpids i àgils. Et donen voltes, s'acosten fins que al cap d'uns minuts desapareixen i et deixen sol, pensant que a la vora de la platja t'espera el mascle que és el doble de gros, amb cara de pocs amics i que es passa l'estona cridant per marcar el territori i controlar l'harem... Per sort no se m'acosta i, de fet, diuen que no fan res encara que millor no provar-ho. Després vam anar a Punta Suarez on hi ha colònies d'albatros, piqueros de potes blaves i de Nazca, gavines de cuaforcada, ocells tropicals... Ens hi haguéssim quedat una setmana!

L'últim dia de creuer ens deixen a l'illa de San Cristóbal i visitem el centre d'interpretació del parc natural. Ha estat bé però no era un creuer naturalista i hem tingut la sensació d'anar massa ràpid. Per sort aquesta era una opinió compartida per un grup de 5 bascos i en Felipe, un estudiant de biologia de Vancouver. Entre tots ens hem discutit una mica amb el guia peró no n'hem tret gaire res. Si algun biòleg vol repetir l'experiència i no té problemes de diners (difícil entre els biólegs) recomanem buscar algun creuer especialitzat o tenir molt temps i anar per lliure.

Després del creuer ens hem quedat uns dies a San Cristóbal, a Puerto Baquerizo Moreno. És un poble de 4000 habitants molt tranquil on conviuen turisme, pesca i naturalesa. Les platges són compartides pels lleons marins i els humans i sembla que no hi ha problemes de convivència. Des d'aquí hem fet excursions per l'illa. Un dia a Cerro Tijeretas (el lloc on se suposa que va arribar en Darwin) i platges del voltant. Un dia al Junco, un llac situat en un cràter a la part alta de l'illa on es pot veure la zona humida i la seva vegetació. Un altre dia vam fer una excursió en barca que ens va portar al León Dormido, un Illot escarpat, a Isla Lobos on vam poder fer snorkel amb iguanes marines i lleons marins petits tot i que sempre amb un ull posat sobre el mascle que voltava per la zona encara que el pescador que ens acompanyava assegurés que no fan res. Ha esatat molt bé uns dies de calma, sense programa ni guia que t'apretin.

Per acabar-ho de rematar hem agafat una barca que ens ha portat a Santa Cruz on hem passat un dia avanç de tornar a Guayaquil. Hem visitat l'Estació Científica Charles Darwin on tenen programes de cria de diverses subespècies de tortugues i iguanes terrestres i un museu.

Ens hem quedat amb ganes de tornar-hi i amb moltes coses per explicar però potser més endavant tindrem més temps per estendre'ns en els detalls i reflexions. La fundació Charles Darwin té programes de voluntariat i de beques per programes d'investigació així que potser en una altre ocasió ens o podrem mirar amb més calma.

Més fotos a http://picasaweb.google.com/joanmaspons/IllesGalPagosNovembre2008#

El tren més difícil del món... i un dels més turístics

2008-11-11T19:27:00.005-05:00

Després d'uns dies a les muntanyes avancem una mica més cap al sud fins a Riobamba. Allà surt el tren que recorre el què queda de l'antiga línia de Quito a Guayaquil que va quedar destruïda arran d'un episodi del Niño. El tros que van arreglar és el més turístic i tan sols serveix per passejar turistes. El trajecte val 11$ per persona i la veritat és que és més espectacular el cremallera de Núria peró com que no ho saps fins que hi ets i el trajecte ens acostava a Guayaquildoncs no vam poder estar-nos-en. Per si no fos suficient estava ple de turistes. No n'haviem vist tants de junts en tot el viatge, i això que no estem en temporada alta. Per primer cop des de que sóm a l'Equador ens ha fet bon dia i hem tingut unes vistes espectaculars del pic més alt del país, el Chimborazo de 6.310m i altres volcans de la zona.

El camí és bonic i té trams espectaculars però el paisatge fa reflexionar. Encara no hem vist cap bosc natural als Andes equatorians. Tot són plantacions d'eucaliptus i pins de nortamèrica. Els conreus arriben fins als 4.000m i s'enfilen per les vessants més escarpades. No sé si és cosa dels espanyols o de l'imperi inca encara que crec que ve d'antic i em decanto pels darrers.

El trajecte el fem sobre el sostre dels vagons per tenir més bona vista. El punt culminant és el què en diuen la "Nariz del Diablo" que és un tram molt escarpat en què per superar-lo van construïr un zig-zag en què el tren ha d'anar fent marxa endavant i endarrera... amb el cremallera no els hagues fet falta. La veritat és que va estar bé però degut a problemes amb el tren i la via el trajecte es va allargar unes 3-4 hores més del compte i al final ja va ser massa.

Notes: ja hi ha l'entrada sobre Quito. Moltes gràcies per tots els comentaris. La veritat és que anima molt veure que hi ha gent que et segueix i que en certa manera compartim el viatge. Ens agradaria respondre-us a tots però a vegades no tenim temps. Gràcies!!

Poblets dels andes

2008-11-06T20:26:00.006-05:00

Després d'uns quants dies de ciutat, ja teniem ganes d 'una mica de tranquilitat i natura! De Quito arrribem a Pujilí, un poble petit de muntanya. Ens diuen que no hi ha cap pensió per dormir, però al final trobem una mena d'hotel amb piscina, sauna i jacuzi (però com que no hi ha ningú no funcionen ) , a les afores del poble. Som els unics turistes i ens fan bon preu. Esta bé perquè tenim una habitació força luxosa amb tele amb satèlit i tot! L 'home que porta l 'hotel és artista i professor, i xerrem amb ell. Al matí ens deixa al poble i anem cap a Quilotoa, un poble on hi ha una llacuna al cràter d 'un volcà. Ens allotgem en una pensió d 'una família quichua, molt senzilla però acollidora. Fins i tot tenen un mico petit! Jo estic molt contenta fins que se'm pixa a sobre 2 cops i a sobre em mossega, és un mico malparit! Baixem fins a la llacuna, que és espectacular, amb aigua de color esmeralda. Com que em fa mandra la pujada, jo vaig amb cavall, i en Joan , que és molt valent, va apeu. A l vespre, quan tornem a la pensió, ens diuen que s'ha casat la filla del propietari de la pensió, i que com que som els únics turistes a la pensió, vindrà tota la família per celebrar=ho. Primer els adults experimentats donen consells als recen casats (que tenen 19 anys). Despres, a base de cervesa, es van animant i acabem tots ballant. El tinent del poble acaba tan borratxo, que li posen un matalàs a terra per dormir la mona. Ens agrada molt compartir un dia de celebració amb una família quichua!
El dia seguent, marxem a les 6 del matí amb en Manuel, el propietari de la pensió, fins a Saquisilí, un altre poblet on hi ha mercat. Veiem tot el bestiar, el menjar, roba... És molt mogut, acolorit i entretingut.

Quito

2008-11-06T20:25:00.003-05:00

Trobem un hotel molt barat i ens dediquem a passejar per la ciutat. El centre històric està ben conservat i és molt bonic. Casalots de pedra i moltes esglésies. Els dies són grisos i plou cada dia però amb la jaqueta impermeable es pot anar a tot arreu sense perill.

La part nova no té gaire gràcia peró visitem alguns parcs molt grans. Aquí els equatorians es reuneixen els dies de festa per jugar a futbol, voleibol i passar el dia.

Mercat i "Dia de los muertos" a Otavalo

2008-11-06T20:20:00.000-05:00

Després de l'etapa més llarga del viatge, gairebé 30 hores de bus degut a una carretera tallada i un camí llarg, entrem a l'Equador. Estrenem la nova constitució del país que a primer cop d'ull sembla còmode i tornem a canviar de moneda un altre cop. Ara anem amb dolars americans encara que sembla que hi ha plans per tornar a tenir moneda pròpia.
En part, hem fet aquesta llarga etapa per arribar al mercat del dissabte a Otavalo. Hi arriba gent dels pobles del voltant a vendre bestiar, artesania, hortalises i de tot una mica. La majoria són indígenes Quichuas que aprofiten per arreglar-se i baixar a la ciutat. També hi ha força xafarders que venen de ciutats i turistes amb càmeres, com nosaltres. El mercat del bestiar és el més curiós de veure, potser perquè a Catalunya cada cop en queden menys. Está a les afores, creueant el riu. Els venedors porten poca cosa i variada però n'hi ha molts. Uns porten vaques, uns quants porcs, gallines i cuys (conills porquins), gossos, galls i gats, etc. Ja us podeu imaginar la feina que varem tenir a fer fotos amb els animals pel poster de l'Eli!
Més cap al centre, a la plaça dels Ponchos, hi ha parades on es pot dinar per 1,5 dolars un dels típics "almuerzos" que consisteix en un plat amb arròs, una mica d'amanida gairebé simbòlica, una mica de pasta i una mica de carn. Als voltants hi ha artesania i de tot per remenar com jerseis, bolsos, bossetes, gorros, instruments i de tot. Sembla que deu ser per alguna qüestió biològica que tothom, sigui del país que sigui, segueix gairebé la mateixa estrategia: les dones van remenant i mentre els homes s'ho miren a una distància prudencial carregats de paciència. Sort que no podem carregar gaires coses i un bolso i una bosseta va ser suficient per satisfer l'Eli.

Es veu que a l'Equador, o potser és cosa de la zona Andina, hi ha força tradició de baralles de galls i Otavalo té una galleria on es pot veure l'espectacle. Hem decidit deixar-ho per més endavant, potser encara no estem preparats.

L'endemà del mercat era dia 2 de novembre hi les comunitats indígenes celebren el "dia de los muertos" de forma força diferent a com vivim la mort els occidentals. El cementiri s'omple de vida i alegria. Les famílies es reuneixen al voltant dels seus morts, arreglen les tombes i els hi porten menjar. Ningú està trist, és una festa i es celebra amb els millors vestits i menjars. Els voltants del cementiri són plens de parades de menjar, flors, creus. Música, crits dels botiguers... res a veure amb els nostres cementiris.

Avanç de marxar del poble em vaig afaitar en una barberia, que els indígenes no van barbuts i aquí ja no hi a guerrilla. Així intentem semblar com menys guiris millor encara que ho tenim una mica difícil.

Bogotà

2008-11-06T18:54:00.007-05:00

Arribem a Bogotà el dia 27 d'octubre al matí, al barri de la Candelaria, la part vella de la ciutat. Es un barri molt bonic, els carrers son estrets i les cases de colors, l'ambient ens fa pensar una mica en la vila de Gracia de Barcelona. Hi ha molt jovent, artistes i bohemis. A Bogotà hi viu un amic de'n Diego (un amic Colombià que viu a banyoles) i només arribar el truquem per quedar. Al vespre, l'amic de'n Diego, que es diu Camilo, ens ve a buscar a l 'hostal i mentre passegem ens explica moltes coses de la ciutat, es fantastic tenir un guia autòcton i entregat! Els dos dies seguents, com que ja estem ben informats i orientats, caminem per la ciutat, visitem el museu d'historia natural... La part nova de la ciutat és molt moderna, amb grans edificis, parcs... Ben diferent del barri on ens estem nosaltres.
També coneixem Bogota de nit, anem a una jam session i despres fem unes cerveses amb en Camilo en bars economics (per no dir cutres) pero de bon ambient. Gracies Camilo!

Parc Natural Nacional "Los Nevados"

2008-10-27T10:32:00.006-05:00

Després de Manizales vam agafar un autobús direcció a Murillo i vam parar a la Laguna Negra, a 3750m d'alçada. Allà en Mancho, el guia de la pensió on ens estavem a Manizales, ens havia contactat amb l'Octavio i la Lina que hi tenen una mena de restaurant amb una habitació i zona d'acampada. Com que estalviem tant com podem (a veure si al final podem anar a les Galàpagos...) vam plantar la tenda confiant que els sacs de dormir serien tan valents com diuen... l'Eli creu que es van quedar una mica curts però encara estem vius i tenim tots els dits sencers :)

Com que de neu i roca ja en tenim als Pirineus vam decidir pujar fins on fos possible sense entrar al Parc Natural ja que, com transició des del pàramo fins a les selves boiroses i, com que el parc comença a partir dels 4100 m d'alçada, ja teniem espaihem explicat a l'entrada anterior, és molt car i pels estrangers encara més. De fet, el què voliem veure era la suficient a la zona perifèrica del parc. El parc està coronat pel Nevado del Ruiz, de 5389 m i cobert de glaceres permanents. El primer dia de bon matí ens van dir que no hi havia núbols i que hi havia molt bona vista del cim. Vam fer una caminada fins al turó de davant la tenda i al darrera va apareixer l'impressionant imatge de la muntanya. Tot i ser un turonet amb herba i vaques pasturant, l'alçada es notava i a més, encara que sigui un turonet que no deu tenir ni nom, és el nostre primer cim de més de 4000 metres!!

Els paisatges són molt bonics i les plantes espectaculars. És molt curiós veure anecs i col·librins apanyant-se-les a més de 4000m.

Després de 2 dies d'altura vam baixar per un camí molt maco que en poc més de 1500 metres de desnivell i uns 20 km passaves de pàramo (semblant als prats alpins) a selves boiroses. A l'inici del camí vam estalviar-nos uns 40 minuts de camí gràcies a un camió que cada dia puja a buscar la llet als ramaders de la zona. Vam arribar satisfets però força cansats i, de fet, l'Eli encara camina com una iaia.

En l'entrada anterior sobre Manizales ens haviem oblidat de comentar dues coses. La primera és que vam trobar-nos amb el primer català del viatge, l'Ivan de Reus. Varem compartir converses i alguns trucs pel blog (Gràcies pel traductor automàtic!). L'altre cosa que voliem comentar era que a l'hostal vam veure un reportatge sobre la història recent de Colòmbia que es titula "Colómbia vive. 25 años de resisténcia". Ens va ajudar a entendre una mica millor aquest país i quins han estat els actors principals d'aquests últims anys: varis grups guerrillers, els diferents càrtels de la droga, els paramilitars i els polítics, que sempre han anat molt lligats a algun d'aquests grups. Actualment governa l'Uribe que és de la corda dels paramilitars.

I per acabar una mica de sols per la Clara :)

Medellin i Manizales: ciutats "paisas"

2008-10-26T12:30:00.006-05:00

Després d'unes d'una nit sencera d'autobus des de Cartagena arribem a Medellin. Ja ens havien advertit que els "paisas" eren força diferents dels "costeños" i realment es nota força. A la costa del Carib teniem la sensació que quan ens veien amb cara d'estrangers els preus s'inflaven, intentaven inventar la manera de guanyar-se uns pesos i costava que et donèssin l'informació que els demanaves, sigui el preu d'un sopar o els diferents allotjaments disponibles.

Medellin és una ciutat moderna, força semblant a les europeas, amb metro, carrers segurs i gent amable, fins i tot amb els turistes. Ens vam estar 2 dies i mig però la veritat és que no vam voltar gaire. Estavem en un alberg de "motxillaires guais", la majoria nordamericans. Molt motxillaire hippie però era el lloc més car on hem estat. L'avantatge és que teniem internet gratuït, pel·lícules, cuina, dos ous i pa per esmorzar. Com que l'Eli i els seus intestins encara s'estaven recuperant, tots aquests luxes ens van anar molt bé per passar l'estona. Pels que ja estigueu a la facebooksfera (feisbucosfera pels catalans) suposo que ja us heu adonat que em entrat en aquest món virtual tot aprofitant la connexió gratuïta a internet. També hem penjat moltes fotos i finalment hem fet la llista d'observacions d'ocells (la Clara ja estava impacienta per veure tota la llista de paraulotes en llatí! Si voleu veure quina cara fan podeu buscar imatges a internet). A part de tot això hem passejat, hem vist mercats i típica plaça Bolivar amb l'estatua eqüestre del pare de la independència que no pot faltar a cap ciutat colombiana o veneçolana, almenys les què hem visitat fins ara.

El tercer dia al matí vam agafar un autobús cap a Manizales, ciutat paisa molt pròxima al Parc Nacional Natural de Los Nevados. Allà vam visitar la universitat i el seu jardí botànic. A la universitat s'hi veu un ambient força progressista amb murals del Che, parades de llibres, cartells d'activitats variades com cineforums, presentacions de llibres i concerts. El jardí botànic fa venir embeja comparat amb els 4 pins i hivernacles que tenim a Barcelona. També vam aprofitar per dinar per menys de dos euros. A veure si n'aprenen els del Grup Soteras (el monopoli de menjadors universitaris a la UB)!

A la pensió on estavem ens van proposar una excursió d'un dia al Nevado del Ruiz, un cim volcànic dins del parc natural per 95.000 pesos per persona, el què tenim de presupost per més de dos dies. Efectivament, aquest parc natural també estava concessionat a la mateixa empresa que el parc natural de Tayrona. Per sort vam parlar amb en Mancho, un guia de la zona que ens va contactar amb una casa que hi ha prop de l'entrada del parc, a la zona perifèrica. I allà vam anar però això ja és una altre història...

Cartagena

2008-10-26T11:56:00.005-05:00

Cartagena és una ciutat de la costa molt bonica. La part antiga està formada per edificis d'estil colonial molt ben conservats, pel meu gust, és la ciutat més bonica que hem vist a Suramèrica!
Vam estar 3 dies passejant per la ciutat i també descansant una mica, ja que jo vaig tenir diarrea intermitent durant uns dies i em convenia fer bondat... Per sort ja estic en perfectes condicions un altre cop. Doncs bé, la ciutat és preciosa, però hi havia una cosa que ens va espantar de debó: veure arribar autobusos i mes autobusos amb uns especímens molt curiosos però alhora familiars. Cares vermelles, sandàlies i mitjons, camises de flors... Eren guiris! Centenars de guiris! I com que en tot el viatge gairabé no n'havíem vist, ens vam espantar. Ens vam mirar l'un a l'altre per assegurar-nos que tot i no ser autòctons, no teníem aquelles pintes i ens vam tranquilitzar. Els individus en qüestió anaven en ramat i etiquetats, no fos cosa que es perdessin... Per sort, feien una volta ràpida pel centre i desapareixien com per art de màgia al cap d'una estona. Suposem que ja havíen exhaurit l'estona destinada a Cartagena i marxaven a invadir una alta zona. Quina por!! En Joan i jo ens vam jurar i perjurar que encara que ens fem grans i vells mai caurem en la tentació de fer un viatge d'aquest estil!

A part de guiris, a Cartagena també vam veure i fer coses. Vam tenir la sort de veure el carnestoltes d'estudiants, que va ser divertit. Hi havia centenars d'estudiants fent una rua animadíssima, amb vestits espectaculars a l'estil dels carnavals de rio. La rua acabava en una plaça on les "miss" de cada facultat feien una mena de concurs per ser la reina del carnestoltes. Deu ni do la festa que porten a sobre aquesta gent...
També va ser divertit jugar amb els titis que hi havia en un parc, ja he decidit que quan torni faré un poster amb tot de fotos on surto amb animalons! Al parc fins hi tot hi havia un mandrós.

Parc Natural de Tayrona

2008-10-14T16:04:00.000-04:00

Som a Santa Marta i venim de passar uns quants dies al Parc natural de Tayrona. El lloc és molt maco: selves humídes, platges de somni i alguns remanents dels indis Tayrona.

La primera impressió és que han muntat un bon negoci. Fan pagar per entrar al parc i l'allotjament és caríssim. Nosaltres portem tenda i encara ens ha sortit prou bé, encara que més car que l'hotel Miramar, on ens allotjem a Santa Marta. La recepció no fa cara de parc natural. El restaurant és molt car i tenen zones de fer massatges i altres luxes. D'educació ambiental i informació de les riqueses naturals del parc ni rastre.

El primer dia vam fer una excursió i vam descobrir un altre camping que sembla que vulguin amagar. No surt als mapes i a l'entrada no te'n parlen encara que preguntis per totes les opcions. Ens va rebre l'Eduardo i ens va explicar que són d'una fundació que tenen 200 ha de selva i es dediquen a l'educació ambiental. A més també hi entenia molt d'ocells i fauna en general. Així que vam passar la nit que ja teniem pagada a l'altre camping i ens vam traslladar. Es veu que l'altre camping és d'una empresa a la què l'estat Colombia a deixat en concessió l'explotació de 5 parcs naturals del país. Pel què sembla no té altre objectiu que fer diners i s'ha guanyat el rebuig dels habitants del parc. El parc no fa pràcticament res de gestió ja que la majoria del territori del parc és privat. L'únic que ha fet és limitar les activitats dels habitants sense donar alternatives mentre donava totes les facilitats a l'empresa.

El nou camping és preciós, hi ha poca gent (3 persones) i estem a 20 metres d'una platja deserta, amb palmeres i on hi ha postes de tortugues carey i també hi crien altres espècies de tortugues marines. En comptes de passeig marítim, xiringuitos i hotels hi ha selva.

Després del canvi de camping vam fer "l'excursió", uns 20 km per la selva per anar fins a "Chairama" o Pueblito, una antiga ciutat Tayrona habitada fins al segle XVI. Ara tan sols hi queden algunes terrasses i camins empedrats en mig de la vegetació.

De moment ha estat el lloc on hem pogut accedir millor a la selva, i per una biòloga i un estudiant de biologia ha estat una oportunitat fantàstica per veure la vida en el seu màxim esplendor (condicions òptimes, màxima diversitat, complexitat, simbiosis, parasitísme, abundància...). Hem jugat amb les formigues talladores de fulles per veure com se les arreglen davant les adversitats, hem vist, i sobretot escoltat, molts ocells, granotes, serps, sargantanes, 3 espècies de monos, ñeques, aranyes... Encara queda pendent penjar el llistat d'observacions.

Avui fem dia a Santa Marta i a la televisió hem vist que hi ha movilitzacions indígenes a diferents parts del país. Suposo que deu tenir alguna cosa a veure amb la celebració del 12 d'octubre. Suposo que els indígenes catalans també heu aprofitat per mostrar el rebuig a la colònia, no?

P.S.: em descuidava de dir que em va atacar un animal. Per sort només era un cranc que ens va despertar a les 6 del matí dins la tenda. En treure'l em va mossegar el dit!!

P.P.S.: els videos dels vaquers dels "Llanos" de Veneçuela ja funcionen.

La Península de la Guajira

2008-10-14T15:14:00.001-04:00

Anar de los Nevados (últim poble on vam estar a Venezuela) a la Península de la Guajira, ja a Colòmbia, va ser bastant complicat. Vam començar amb 4 hores de 4 per 4, hores d'espera, seguit de 9 hores d'autobus nocturn (per sort vam agafar el sac de dormir i no vam passar fred) i unes quantes hores més en una "buseta", una mena d'autobus petit destartalat. Sobretot aquesta part va ser molt entretinguda, perquè a la "buseta" hi havia material per fer contraband i gent amb els passaports caducats. Prop de la frontera, vam passar moltíssims controls policials, però vam sortir de tots a base de soborns i més soborns. Vam trigar 5 hores a fer un trajecte de poc més de 100 kilòmetres. Per acabar vam agafar un taxi per anar a Uribia, la capital de la regió indígena més important de Colòmbia, on hi viuen els indis Wayúu. Vam estar-hi només un dia, ja que l'intenció era arribar a el Cabo de la Vela, un poble més turístic de costa. Tot i així vam estar-hi en un bon dia, ja que estaven de celebració, era el dia del Anciano Mayor. Vam fer una volta pel poble amb una banda de música i tots els wayúus vells del poble. Després veiem un partit de futbol i un concert. Ens costa entendrens amb la gent, en part perquè parlen Wayúu i el castellà és la seva segona llengua i en part perquè semblen bastant empanats o no tenen ganes de contestar les nostres preguntes ...
No trobem lloc a la pensió i ens hem d'allotjar a l'hotel del poble, que resulta ser poc més que una pensió. Per sort meva i desgràcia de les bèsties, tenen un patí amb guacamais, lloros i un mono domèstic.

L'endemà marxem cap a El Cabo de la Vela, però també ens costa una mica perquè hem d'esperar que s'empleni la furgoneta. Quan marxem, després de més d'una hora d'espera, sóm 20 persones, maletes i 2 paons en un espai reduidíssim, anem superapretats. Sort que a mig camí ens canvien de cotxe i anem fins al nostre destí més o menys còmodes. El cabo de la Vela és un poble que està en una zona desèrtica, habitada també pels indis Wayúu. Ens allotgem per molt bon preu en una cabanya que lloguen una família d'allà, a primeríssima línia de mar. La cabanya està feta d'una fibra que es troba a l'interior dels cactus. Una de les fotos és la cabanya on ens vam allotjar, la foto de la barqueta i la posta de sol es de la platja de davant. Vam estar-hi 3 dies, passejant, banyant-nos i menjant bastant bé, fins i tot vam menjar llagosta!!!! També vam conèixer uns nois colombians que estaven a la casa del costat. Tenien força interès en nosaltres, ens feien moltes preguntes i nosaltres també. L'última nit ens van convidar a unes cerveses al voltant d'una foguera que feien a la platja, però vam anar a dormir aviat perquè l'endemà ens havíem de llevar a les 4 per marxar del poble.
Pròxima destinació: Santa Marta i el parc natural de Tayrona!

Veneçuela

2008-10-08T12:15:00.000-04:00

Ara no tenim temps però aquí hi van les conclusions i consells sobre Veneçuela. Com que no sabem com moure les entrades del blog amunt o avall reservem el lloc per quan poguem.

Los Nevados + Mérida

2008-10-02T18:19:00.000-04:00

Finalment ens hem enfilat una mica muntanya amunt (el Carib està molt bé però fa calor i hi ha mosquits). Des de Mérida hem agafat un 4x4 i després de 4 hores per camins de vertigen ens ha deixat al poble de los Nevados a 2700 m. El més típic, i que m'he quedat amb ganes de fer, és agafar el telefèric de Mérida que et deixa a 4700 m i baixar caminant per l'altre vessant fins a los Nevados. El telefèric està tancat per manteniment i no estem en temporada alta així que hem tingut l'avantatge de ser els únics turistes de la zona. A part del poble, la primera impressió ha sigut una mica desconcertant. Voliem veure selves de muntanya i ens hem trobat amb un paisatge pelat, crec que degut als segles de conreus i ramaderia que venen d´avanç del genocidi espanyol. Tot i això també ha sigut interessant de veure i recorda a la imatge que sovint m´agrada imaginar-me d´un Vallés agrícola i autosuficient on cadascú es feia el necessari per viure que fa segles va existir. La gent és ferestega, senzilla i treballadora. Aquí també domina el chavisme.
Una mica més lluny i més amunt del poble també queden zones verges amb boscos de muntanya. Més amunt, per sobre dels 3300 metres aproximadament, hi ha el páramo, l´equivalent als prats alpins del Pirineu peró amb colibrins i "frailejones" (la planta de flors grogues de la foto) entre d´altres diferències.

Com alguns ja us heu fixat ja tenim les famoses eines de propaganda del chavisme: les gorres roges! Ens les van regalar a un edifici de l´¨Instituto Nacional de Capacitación y Educación Socialista¨de Mérida quan vam entra entrar a fer el tafaner. Només entrar gairebé em desmaio de l´emoció: al costat del Che tenien el pingüí de linux i el logo de l´ubuntu! Per si algun dels revolucionaris que seguiu aquest blog encara no n´estaveu convençuts espero que la foto serveixi perquè feu un cop de cap i us passeu al programari lliure.

Jo ja começo a buscar bitllet de tornada pel desembre des de Perú o Bolívia. Em sembla que, si finalment arribem a Bolívia, ja serà molt. Deixarem Argentina i Xile per una altra ocasió. El bitllet és car. Si algú coneix algun truc per trobar bitllets barats que digui alguna cosa.

I per acabar, com que el tema dels gelats de Mèrida va despertar tant d´interés penjarem la foto de part de la carta per si algú vol buscar gust dels seus somnis.

Los Llanos del Orinoco

2008-09-29T18:50:00.000-04:00

No sé pas com podrem explicar tot el que hem viscut aquests dies...
Ha sigut molt intens i bonic! Los llanos és una zona de sabanes amb una estacionalitat molt marcada. Nosaltres hi hem estat a l'època humida i tots els prats estan inundats i molt verds. El paisatge és una gran plana que no s'acaba mai, des de Colombia fins al delta de l'Orinoco.
Hem vist moltíssims animals que no havíem vist mai i hem compartit moltes coses amb una família d'allà que es dedica en part al turisme i en part a la ramaderia. Una gent molt autèntica que ens ha ensenyat moltes coses.

Vam començar l'aventura amb un guia, però al final ens hem quedat una setmana més del previst, sense guia ni res, passejant, mirant ocells i disfrutant del paisatge i de la gent.
Els primers dies anavem amb un quatre per quatre nosaltres solets amb el guia que era bioleg pero per desgràcia estava malalt i no estava prou per la feina, sort que nosaltres ens animem sols! Vam veure un ós formiguer, capibaras, anacondes, monos, tortugues, caimans i moltes espècies d'ocells gairebé tots nous per nosaltres. A part també vam fer excursions amb barca, cavall i a peu. Amb la barca vam veure dofins d'aigua dolça, un dels bitxos que més ens va sorprendre. No vam poder evitar de tirar-nos a l'aigua encara que hi havia piranyes, caimans i ves a saber quines altres besties. Els dofins van passar de nosaltres, i per sort les bèsties ferotges també. L'excurció a cavall va estar bé peró vam tenir mal de cul un parell de dies.

amb unesEl primer dia que vam estar sols vam anar amb en Ramón, el cap de la casa, a uns terrenys que tenien força lluny, per recollir unes quantes vaques que tenien escampades pels camps, triar-les i sanejar-les a base d'injeccions d'oli d'oliva i desinfectant (creolina), xeringues gegants, sense cap mena d'higiene però suposo que es efectiu... Va ser molt interessant veure com treballen amb el bestiar, muntats a cavall, fent crits per conduir a les vaques i llançant llaços per capturar-les, talment com a les pelis de vaquers! En se d'algún que li encantaria (oi Bernat?).

També vam estar força pel campament i rodalies, mirant ocells i altres besties. Vam veure 102 especies d'ocells diferents, algunes d'elles realment espectaculars. Al campament hi havia un ocelot domèstic preciós però ferotge, l'Eli va quedar profundament enamorada...

Per acabar alguns dies, vam fer una mica de festa amb els joves de la casa, i fins i tot vam tenir la sort de conèixer la música típica de los Llanos amb en Carlos, un amic de la familia que tocava el quatro (una mena de guitarra petita de 4 cordes) i cantava.

I així, rodejats de "llaneros" i animals, hem passat 10 dies fantàstics, que recordarem per sempre.

Us recomanem que mireu el video, i sobretot que escolteu com criden els vaquers "llanerus"!
Per si no ho sabeu, l'animal pelut que surt amb l'Eli i en una altra foto amb en Joan i la nena de la casa és un capibara (un rossegador gegant molt abundant a los llanos i al zoo de Barcelona). Aquests dos en qüestió eren mascotes de 2 famílies veïnes del que ha sigut casa nostra aquests dies.

MERIDA

2008-09-19T19:44:00.001-04:00

Hola de nou a tots i totes!
Escrivim desde Merida, una ciutat al bell mig dels andes veneçolans. Estem al costat del pic Bolívar, el més alt del país, que fa més de 5000m!!!
Hem estat dos dies en aquesta ciutat plena de vida i estudiants, passejant i buscant excursions per fer. Al final hem decidit fer un tour d'aquets d'aventura organitzats , a los Llanos, una zona de planícies inundades on es poden veure mooolts animals (ós formiguer, ocelot, anaconda, cocodrils, monos, tortugues, piranyes, ocells de tota mena...). Després d'aquesta excursioneta de 4 dies seguirem coneixent els andes. Ja us explicarem com ha anat!
Per cert, acabem de menjar un gelat en una gelateria que està al record guiness per tenir més de 800 gustos diferents! Nosaltres hem provat gelat de ceba, de salmó i d' alvocat. La veritat és que no eren res de l'altre món però feien gracia de provar...
I res...
Fins a la proxima i gracies per els comentaris, fan molta ilu!!!
Petons

Parc Natural de Morrocoy i... EN JOAN HA FET SUBMARINISME!

2008-09-16T14:15:00.001-04:00

Tot i que ara mateix tinc les hormones revolucionades i estic de mal humor ( malauradament el monstre vermell no em concedeix cap respir, encara que estigui en platges paradisiaques) estem molt be. Despres de Henry Pittier vam fer cap a un parc natural de la costa amb platges paradisiaques, illes menudes amb palmeres i tambe milers de venezolans. La primera nit vam dormir a la platja amb la tenda, peró jo no vaig poder dormir de la calor ( crec que no havia suat mai tant ;-) ) ja que si obries la "porta" de la tenda entraven centenars de mosquits disposats a xupar-nos tota la sang. O sigui que al mati seguent vam buscar una pensio economica que resulta que tambe es un centre de submarinisme . El porten un belga i un alemany de mes de 5o anys que no paren de veure ron i son molt curiosos, fan tota la pinta d'haver sigut mooolt hippies...
El segon dia al parc vam anar amb barca als cayos (=illetes) suposadament menys concorregudes que les platges continentals) per buscar una mica de tranquilitat. Va estar molt be perque pel cami vam veure molts ocells, com pelicans i fragates (que son aquells ocells negres que poden inflar com una mena de globus vermell que tenen al pit). La platja no era tan deserta com ens pensavem, peró vam disfrutar molt de fer snorkel(=anar amb tubo i ulleres) i de jeure sota les palmeres. L' unic dolent va ser que tot i la crema ens vam torrar una mica massa... Que hi farem...

I ara ve el que em fa mes ilusio: l' endema EN JOAN (i jo) VA(m) FER SUBMARINISME!!
Era una mica car pero va valer la pena, vam anar amb barca ( nomes nosaltres 2 i el capitá ex-hippie) a une illes ara si que totalment desertes i paradisiaques. El capitá Andre li va explicar les 4 coses basiques amb 10 minuts i despres de fer algun exercici a poca profunditat vam anar cap al fons om vam estar 45 minuts. Va ser brutal!!! Tot i que gran part del coral estava mort, el lloc era molt bonic i ple de peixos de tota mena. Vam veure una tortuga, una llagosta, nudibranquis, peixos globo i molt mes!

Parc Natural Henry Pittier

2008-09-16T14:02:00.000-04:00

Ens vam plantar a l’entrada de l’estació biològica de Rancho Grande, al primer parc natural de Veneçuela, el Henry Pittier. Començava a fosquejar, estava tancat i no semblava que hi hagues ningú. Vam plantar la tenda i vam passar una nit inquietant, rodejats de sorolls selvàtics i insectes. Pensavem que passariem molta calor però va fer fresqueta i tot; estavem a 1100 metres d’alçada. Ens varem llevar molt d’hora i mentre esperavem algun senyal vam aprofitar per observar ocells. El parc Henry Pittier és el que té més espècies de Veneçuela amb més de 500. Més que tot Europa!!

Finalment va arribar el senyal. Un cotxe entrava a l’estació i ens hi vam acostar per presentar-nos. Van alucinar una mica amb el nostre plan i ens van acollir a l’estació. El lloc és digne de veure. Era un projecte d’hotel que es va començar als anys 30 però que mai es va arribar a acabar. Té uns aires tètrics que queden compensats amb la pila d’ocells que venen a les menjadores. N’hi ha de tots colors, de gèneres nous per a nosaltres i no gaire tímids. És entretingut: podriem passar-nos tot el dia donant-los fruita i anar apuntant bimbos tot assentats a pocs mentres, en total unes 30 espécies. També hi ha aveuradors amb aigua i sucre per a colibrins. Amb una mica de paciencia i uns quants intents, acostant el dit davant de l’aveurador es va produir la meravellosa experiencia: un colibrí se’ns va enfilar al dit!!

A l’estació hi havia en Carlos Luis, en Dihawara i el seu germà Tanael que eren els encarregats del manteniment de l’estació durant les vacances. El primer era estudiant de biología i el segon de geografia i història. En Tanael té 8 anys i encara no ho té clar. Amb uns quants roms d’acompanyament vam explicar-nos coses dels postres països i vam deixar el món gairebé arreglat. Aquí també són chavistes i en Dihawara està posat en una mena de Sindicat d’estudiants. Li vaig deixar una enganxina del SEPC pel seu local i ja tenim els contactes.

Al voltant de l’estació és tot selva tropical de muntanya i hi ha un recorregut que permet gaudir de l'espectacle de la biodiversitat. Niños (Giranthera caribensis), matapalos i fins a un centenar d'espécies d'arbres.

Hem estat 3 dies peró es veu que el dia 15 comenca campanya d'anellament i si podem hi tornarem.

Puerto Colombia

2008-09-08T18:02:00.001-04:00

Escribim desde Puerto Colombia, una poble de turisme de gent del país amb una platja caribenya d'aquestes de postal. Hi ha pescadors, hostals barats i una pila de palmeres al costat de la platja on acampa tothom però tothom diu que és molt perillós (sempre ens diuen que tot és molt perillós, es deuen preocupar molt per nosaltres). Nosaltres com que som molt prudents i no volem fer patir els papas vam acabar anant a la posada Doña Enriqueta que per 40 bolivars la nit (menys de 10 euros) podem dormir i deixar-hi els trastos.

Els chavistes

Prop de la platja és ple de "restaurants" fets amb 4 canyes on viu i treballa gent humil però de gran dignitat. Una dona ens explicava que l'alcalde i els volia fer fora a tots, privatitzar la platja i fer-hi un resort exclusiu. Molt orgullosa ens va explicar que gracies a en Hugo Rafael Chavez Frias han aprés a llegir i s'estan organitzant per contractar advocats i fer valer els drets que la nova constitució bolivariana els garanteix. Els terrenys són municipals i esperen que es pugui solucionar als tribunals o si no que els chavistes, el Partido Socialista Unido de Venezuela guanyi les eleccions a l'alcaldia que seran aquest novembre. Que tinguin sort!

La natura

Ens hem llevat a les 5:30 per anar a veure ocells i ja portem una bona llista. Això és un festival! Bimbos cada dia i feina infinita. Cada dia repassem la guia per veure si podem identificar alguna cosa nova però hi ha tants gèneres nous i desconeguts i la guia té tantes espècies que encara anem una mica perduts. Avui no tindré temps però ja penjarem el llistat d'espècies.

Caracas (2)

2008-09-08T17:50:00.000-04:00

El segon dia a Caracas va començar amb una visita al zoo, perquè resulta que com gairabé tots els parcs i coses culturals és gratis i a més als dos ens agraden les bèsties i haviem llegit que era un parc gegant amb unes gàbies inmenses. Al final el zoo no era res de l'altre món, però va ser divertit sobretot perquè hi havia micos lliures per tot arreu que et venien a menjar de la mà i també cabretes que podies tocar, je je.
Després del zoo, i per pura casualitat, vam arribar en un parc on feien un acte polític. Encara no hem dit res del tema Chavez i ja ha arribat el moment! Tant jo com en Joan ens estem adonat que el que està passant aquí a nivell polític supera les nostres espectatives i és impressionant. En aquest acte hi havia gent de tota mena fent un dinar popular, preparant-se per fer una brigada per netejar el parc. Tot el que ens explicaven de com s'organitzen per treballar i avançar era increïble. Crec que si els deixen, tenen un futur prometedor per endevant, i seràn un gran exemple a seguir, que espero que molts altres països segueixin... Per tal de realitzar tasques pel poble ( arreglar espais, construïr bens comunals, ajudar als més desvalguts) s'agrupen en "consejos comunales" i treballen tots junts pel bé de tots, i sembla que funciona...
Importantíssim que no us cregueu res del que veiem a la tele, veient la realitat d'aquí fa molta ràbia veure com ens poden arribar a manipular i mentir els mitjans de comunicació...
Us vull explicar un exemple personal que a mi em va colpir molt: un testimoni de primera mà de dos homes que havien aconseguit sortir de viure precariament al carrer gràcies a l'ajuda del govern de Chavez. Un d'ells era un home gran , amb pinta d'ex-alcoholic, que ens explicava amb alegria que li faltaven dos mesos per acabar un curs d'electricista que li permetria poder posar-se a treballar i tenir una vida digne després d'anys de viure al carrer... Quan m'ho explicava em queien les llàgrimes, realment, les coses es podrien fer d'una altre manera, no n'hi ha prou amb anar a votar un cop cada 4 anys, hi ha molta feina a fer, aquí, a casa nostra i arreu!!
VISCA LA REVOLUCIÓ!
I res, després d'aquesta petita experiència política vam anar cap a l'hostal a descansar i a dormir... Demà ens espera una excursió al parc natural de Henri Pittier!

Arribada i Caracas (1)

2008-09-08T17:38:00.001-04:00

Hola amics i familia!
Ja fa uns dies que hem arribat, però com que fins ara no ens hem conectat a internet, començarem pel començament...
El viatge va anar molt bé, però vam arribar a l'aeroport de Maiquetía ( a 25 km de Caracas) a les 12 de la nit i com que tothom que ens vam trobar deia que era molt perillós arribar a Caracas a la matinada (i a més, l'únic transport possible era un taxi caríssim), vam decidir esperar al primer bus i a la llum del dia. Vam dormir una estona a l'aeroport (no estavem sols, vam estar en una hamburgueseria molt acollidora amb altra gent), i quan vam poguer vam agafar el primer bus.
Només sortir de l'aeroport ja vam notar aquella humitat característica dels països tropicals que et dona una calorooosa benvinguda, i ens vam menjar una empanada de "carne mechada", molt bona!
Des del bus ja vam començar a veure una pila d'ocells i a mirar la guia d'ocells com possessos, je je je. El pasisatge era extremadament verd i bonic. En acostar-nos a Caracas comencem a veure cases menudes i tirant a precaries però acolorides enfilades a les muntanyes. En arribar a la gran ciutat, allà les 8 del matí, anem a un hostal recomanat per la Lonely planet, ens dutxem, i tot i que estem bastants morts de son i cansament del viatge, anem a visitar la ciutat. Comencem visitant el Jardí botànic, on veiem moltes plantes i ocells, a destacar els primes colibrís, que són preciosos. Tota la gent que ens anem trobant és molt amable i ens ajuden amb tot, la veritat és que costa entendre com és que tothom diu que caracas és tan i tan perillós... Nosaltres, no hem ensumat el perill enlloc... De totes maneres, no hem deixat de vigilar amb les coses importants: diners i passaports amagats sota els pantalons, i al vespre només estar en zones populars i transitades, no tenim ganes de tenir cap ensurt!!
Abans de res, decidim, anar a l'oficina de turisme a buscar mapes i informació però resulta ser una missió impossible, preguntem i ens envien d'un lloc a un altre sense èxit... Cansats, dinem i com per art de màgia coneixem a un noi jove veneçolà que s'ofereix per a acomanyar-nos a fer un tour turístic i a buscar l'oficina d'informació de turisme. Passem tota la tarda amb ell i ens porta a visitar un centre d'art on veiem quadres de pintors veneçolans, i exposicions vàries. Després anem a el ministeri de turisme (tota una aventura perquè altre cop ens envien de pis a pis sense que poguemn aclarir res...) i a un parc gegant i preciós on hi ha molts animals i coses per veure. Després del viatge i d'aquest dia tan esgotador, a les 6 de la tarda tornema l'hostal i no triguem gens a dormir profundament, víctimes de l'esgotament i del jet lag... Bona nit!

Primera parada: venezuela!

2008-09-04T16:08:00.000-04:00

La primera parada és Veneçuela, un país extremadament variat ja que té kilòmetres i kilòmetres de costa caribenya, illes paradisíaques, selva, muntanyes, i zones gairebé desèrtiques. Al ser el primer país que visitarem ja tenim una idea del que volem veure, que resumit, i sense tenir en compte les sorpreses que ens esperen, seria:

Caracas
Ciudad Bolívar
Parc natural de Canaima, on hi ha el Salto del Àngel (una cascada de gairebé 1000 metres) i milers d'altres coses interessants.
Delta de l'Orinoco
Los Roques (illes caribenyes)
Mèrida
Los Llanos (planes centrals)

FALTA 1 DIAAAA!!!

2008-09-03T16:48:00.000-04:00

Uau!!
Per sort ja marxem demà, no sé si aguantaria l'espera gaire més dies. Tot està a punt i les ganes són tan brutals... Que demà arribi aviat!
La propera entrada serà des de l'altre banda de l'oceà, iupi!!
Fins a la proxima

Comença el comte enrere!

2008-08-31T15:45:00.000-04:00

Després de mesos d'espera, per fi falten 4 dies per emprendre aquesta aventura que tanta il·lusió ens fa...
A través d'aquest bloc intentarem mantenir-vos informats de que fem i on estem, i intentarem anar penjant fotos perquè us pugueu fer una idea del que estem vivint. De moment tenim alguns llocs que ens han recomanat i algunes idees del què volem fer:

Mostra un mapa més gran

Quina animalada!!
Sobre el mapa és molt fàcil animar-se però ja veurem fins on arribem i per on hi anem. De moment tenim 2 bitllets a Caracas i uns quants mesos per davant. Ja anirem definint el viatge segons el què ens trobem i les recomanacions que ens arribin. Si voleu col·laborar-hi dient-hi la vostra podeu deixar-nos comentaris, recomanacions o experiències (entre d'altres)!

PRESENTACIÓ

2008-08-29T16:00:00.000-04:00

Som en Joan Maspons i l'Elisenda Navarro, dos joves catalans doblement afortunats, en primer lloc per estimar-nos tant i en segon per estar a punt d'emprendre un viatge que promet molt.